“Mallorca va resistir durant un any, en solitari, per mirar de preservar les seves institucions. Però va ser una resistència a la mallorquina. Una resistència digna, però no suïcida”. En aquestes tres breus frases, l’historiador Mateu Morro sintetitzava dijous a la Biblioteca Municipal Salvador Galmés els trets diferencials de la Guerra de Successió a l’illa.

La primera diferència, la major durada del conflicte, permet la celebració del Tricentenari d’aquells fets amb l’experiència catalana com a referent. De moment, però, la commemoració ha anat a càrrec principalment de particulars, ja que les institucions pròpies se n’han mantingut al marge… veurem si el nou Govern és a temps de corregir aquest error. El propi Morro s’ha vist empès a publicar el llibre presentat dijous (Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears, Lleonard Muntaner) perquè res de similar existia. No es tracta però d’una obra d’erudició ni ben bé de recerca, sinó un intent de divulgació, de donar a conèixer allò que ha romàs mal conegut quan no oblidat.

Segonament, la guerra se’ns revela com quelcom més que un conflicte dinàstic. No era de reis sinó de lleis que anava la baralla. Els mallorquins, com la resta de regnes de la Corona d’Aragó, es decantaran majoritàriament per l’aspirant austriacista –Carles III— perquè en ell veuen una persona sensible (o interessada o habituada) al respecte de la particular arquitectura institucional. Dit ràpid: sense ser democràtiques (aspiració absurda i fora de context), les institucions ‘aragoneses’ permetien una major representativitat dels diferents estaments socials i eren més permeables a les classes emergents del moment; a més de comptar amb els instruments necessaris per evolucionar i per adaptar-se a un model econòmic diferent. Ser derrotats, equivalia a veure triomfar el model absolutista borbònic –Felip V— i, per tant, a diluir la pròpia identitat i a escapçar les aspiracions político-econòmiques del territori. Ser derrotats, volia dir passar a formar part de la “España incorporada o asimilada”.

En darrer lloc, Morro parla d’una defensa “a la mallorquina” i ho rebla tot dient “digna però no suïcida”. I ambdues característiques són rellevants. D’una banda, perquè el gentilici assenyala tant l’existència d’un sentiment de pertinència arrelat a l’illa com unes formes pròpies modulades per una història particular de revoltes derrotades (la revolta forana, germanies…). De l’altra, perquè es posa l’accent sobre la dignitat. Perquè segurament i en darrera instància, allò que va motivar el llibre és precisament la reivindicació d’aquell passat digne com a exemple i camí per una dignitat futura.