Dies passats es posà fil a l’agulla -per part de l’equip de govern personificat en la representant de MES, que en porta la regiduria-, per tal d’enllestir una “Comissió de cultura”, una proposta nova i oberta a la participació ciutadana.
En tot cas, i de banda el tema sa Màniga, ¿quin pensau que hauria de ser el paper de l’Ajuntament, en relació als temes culturals?:
– Hauria d’actuar a manera de “gestor cultural”, com fins ara?
– Hauria de “recolzar totes les iniciatives culturals” que vagin sorgint?
– Hauria de practicar una tercera via?. En aquest últim cas, ¿s’hauria de disposar d’uns criteris clars i trasparents d’acció cultural i d’activitats subvencionables?
Trenta cinc anys després d’encetar la democràcia en el sentit d’una amplia creació de serveis gratuïts com l’educació, la sanitat, els serveis socials o la cultura, aquesta darrera és la que presenta majors complexitats.
La cultura no és majoraritària.
La cultura és innecessària.
La cultura molesta al poder, al manco a algún poder,
La cultura requereix un esforç d’aproximació, d’aprenentatge, de tria.
La cultura potser avorrida com tot procès d’aprenentage.
La cultura significa tenir una agenda, anar a veure coses.
La cultura té un preu que no tothom vol pagar.
LA cultura no té el retorn econòmic que podríem preveure i per tant esdevé deficitària.
Davant aquesta sèrie d’inconvenients ens hem de demanar per què volem la cultura? Per què en cream un departament? Posa’m uns gestors culturals? Invertim en equipaments?
Avui dia molts actes que fem com a culturals en realitat no ho són. Posa’m música al carrer que ningú no escolta, passam com actes culturals un concurs d’ensamaïdes o els fi de cursos de les escoles amb el seu teatre o amb el seu concert. Estaria molt bé saber quans actes culturals acudeix un llorencí al cap d’un any que no sigui per un compromís de semblants caracterísitques, i que sigui per exemple pagar una entrada raonable que li permeti de retornar a les arques publiques el nivel de plaer i enriquiment assolit. Com que pens que la xifra és baxíssima el resultat del 2015 és idèntic al de 1980.
Han fracassat els polítics? Les institucions? No, ha fracassat la societat. Bona part de la gent que ha passat per l’escola durant aquest 35 anys, ha anat al teatre i a museus amb l’escola, però bona part no s’ha decantat per aquest consum de major i no ho aplica com a hàbit als fills.
Per tant estam davant la necessitat de crear elements de dinamització cultural que possiblement es fan des de l’ajuntament: actes diversos, biblioteques, contacontes i per altra banda una cultura més consolidada com a propi consum cultural que seria l’Auditori de Sa Màniga, molt questionat per bona part de la societat llorencina, tot i comptar amb unes bones instal·lacions i un director al capdavant que s’ha guanyat el màxim respecte dins dels professionals de la cultura perquè saben del seu esforç i les dificultats del centre, pensat aquest com a element desestacionalitzador i per tant com a complement d’activitats al turista, resident i també als consumidors de cultura del municipi i voltants.
Si per mi he de parlar, diré que jo som fruit de la dinamització cultural i que per sort o mèrits he esdevigut un professional de la cultura, en gestion una empresa i les nostres produccions són netament professionals: pagam un iva del 21%. Pagam un 38,5% de seg social, pagam l’irpf.
I aquí rau un conflicte no entès per les institucions. No podem competir amb els productes il.legals, si aquest, per exemple d’un grup de música son 4 membres i cobren 1000€ els resten 250€ a cada un. Nosaltres amb aquests costos assumits, resten 70€ a cada un. No queda altre remei que esdevenir dependents d’ajudes i subvencions que no sempre arriben., o ens hem de dedicar a fer serveis tècnics, que les institucions segueixen trobant cars.
El panorama és complex i difícil. A la cultura es mescla, 35 anys després de l’inici de les polítiques culturals, les festes amb la cultura, lo amateur amb lo professional.
És evident que será positiu poder parlar i donar a conéixer aquesta complexitat com també participar-ne de la gestió.
L’acudit que em sol pasar habitualment és el següent:
– De què fas?
– Me dedic al teatre.
-Bé però que fas a més d’això?
– No, me dedic exclussivament al teatre!
– Es collons! I vosl dir que això dóna per viure?
– En el meu cas i de moment sí.
-Cagondena no m’ho hauria pensat mai.
-Idò sí, has de lluitar molt, sí
-Però tu no estaves a l’ajuntament de Son Servera
-Sí estava a cultura però un dia vaig pensar que només volia fer això que ara faig.
-Es teus collons! No m’ho puc creure! Ho has sentit? ( Diu al seu acompanyant) Va deixar s’ajuntament per fer teatre.
– Sí
(Rialles i fi de la conversa)
Per tancar el tema Joan. Segurament la pregunta està mal plantejada. Altrament, considerant l’interès despert, s’hauria de concloure que és un tema d’energia morta