Parenòstic mallorquí. Santa Margalida

Dia 20 de juliol celebram la festivitat de Santa Margalida. Diuen que Santa Margalida era una jove de bellesa excepcional. Son pare se’n va enamorar i en no ser correspost va manar que la tancassin, li donassin menjar salat i gens ni mica d’aigua. L’al·lota, que era cristiana, va morir de set. Uns àngels portaren el seu cos al cel.

Biel Majoral canta una cançó, un romanç, “La filla del rei”, que calca aquesta història amb la variant que són la reina i les seves germanes les que maten de set la jove Margalida perquè era la predilecta del rei.

El rei tenia tres filles
totes tres com una plata.
El rei s’enamorà d’una,
Margalida la que em mata.
Quan sa mare sent això,
la tanca dins una cambra
i li dava per menjar
tonyina i carn molt salada.
I un poc d’aigua de la mar
per beure sols li donava.
Passa un dia, passen dos,
passa tota la setmana.
Ella de set que tenia
per la finestra guaitava
i va veure la seva mare
que amb un fuset d’or filava.
-Ai mare, la mare mia,
en tothora us deman gràcia!
me voleu dar un tassó d’aigua
i la glòria us serà dada!
-No la beuràs, traïdora,
no la beuràs, no, malvada,
no hagessis volguda esser
de ton pare s’estimada.
Ella se n’entra molt trista,
llàgrimes de sang plorava,
Passa un dia, passen dos
passa tota la setmana.
Ella, de set que tenia,
per la finestra guaitava
i va veure ses germanes
que amb agulleta d’or filaven.
-Germanes, germanes mies,
en tothora us deman gràcia!
me voleu dar un tassó d’aigua
i la glòria us serà dada!
-No la beuràs, traïdora,
no la beuràs, no, malvada,
no haguessis volguda esser
de ton pare s’estimada.
Ella se n’entra molt trista,
llàgrimes de sang plorava.
Passa un dia, passen dos
pasa tota la setmana.
Ella, de set que tenia,
per la finestra guaitava
i va veure los seus germans
que amb bolletes d’or jugaven.
-Oh germans, los meus germans,
en tothora us deman gràcia!
me voleu dar un tassó d’aigua
i la glòria us serà dada!
-No la beuràs, traïdora,
no la beuràs, no, malvada,
no haguessis volguda esser
de ton pare s’estimada.
Ella se n’entra molt trista,
llàgrimes de sang plorava.
Passa un dia, passen dos
Passa tota la setmana.
Ella, de set que tenia,
per la finestra guaitava
i va veure lo seu pare
que amb los seus comtes anava.
-Oh pare, lo meu bon pare,
en tothora us deman gràcia!
me voleu dar un tassó d’aigua
i la glòria us serà dada!
-Correu comtes, correu patges
aigua a ma filla estimada,
que el primer qui serà dalt
ma corona haurà guanyada.
Quan foren a dalt los comtes
la veren que badallava;
los àngels li feien llum
la Verge la coronava.
Son pare en morir fou sant,
sa mare fou condemnada
i ella a los cels se’n pujà
dels àngels acompanyada.
totes tres com una plata,
el rei s’enamora d’una,
Margalida la que em mata.
Quan sa mare sent això
la tanca dins una cambra
i li dava per menjar
tonyina i carn molt salada.
Ella de set que tenia
per la finestra guaitava
i va veure els seus germans
que amb boletes d’or jugaven.
Oh germans, los meus germans,
en tothora us deman gràcia,
me voleu dar un tassó d’aigua
i la glòria us serà dada.
No la beuràs traïdora,
no la beuràs no malvada,
no haguessis volguda de ser
de ton pare s’estimada.
Ella de set que tenia
llàgrimes de sang plorava
i va veure lo seu pare
que amb los seus comtes anava.
Oh pare lo meu pare
en tot hora us demano gràcia
ma voleu dar un tassó d’aigua
i la gloria us serà dada.
Correu comtes, correu patges
aigua a ma filla estimada
que el primer qui serà dalt
ma corona haurà guanyada.
Quan foren a dalt los comtes
la veren que badeiava
Els àngels li feien llum
la verge la coronava.
Son pare morí i fou sant
sa mare fou condemnada
i ella se’n puja a lo cel
pels àngels acompanyada.

Una altra llegenda conta que es resistí a ser la promesa del prefecte Olibri, qui, la martiritzà i la decapità. Abans de morir demanà a Déu que facilitàs el part a totes aquelles dones embarassades que pronunciassin el seu nom, per això és la patrona de les dides, parteres i embarassades. És la patrona de Felanitx, de Santa Margalida i de Santa Maria.

Santa Margalida té l’honor d’encendre les brases d’un cel que flameja. La monja l’encén, diu el refrany i el frare (Sant Bernat), l’apaga, tot i que, enguany, hi ha hagut algun altre sant o santa que s’ha avançat, perquèfa prop d’un mes que ja suportam la canícula.

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada