Poca gent s’atreviria a posar en dubte que els fluxes incontrolats d’immigració arribaran a esser un problema –si no ho és ja– per als països europeus: els hospitals es col·lapsen, no hi ha feina per tanta gent, les escoles han de donar cabuda a al·lots que no saben la nostra llengua, els carrers i les places s’omplen de persones amb vestimentes estranyes, l’aigua i els aliments escassegen, es creen guetos que no s’integren en la societat que els acull, dins algunes mesquites es fomenta un extremisme ideològic i religiós difícil de detectar, augmenta l’economia submergida, s’estan introduint màfies –sobretot des d’alguns països de l’est– que afavoreixen la delinqüència i la prostitució… en fi, que es provoca una conflictivitat social que no sabem on ens portarà. I tot això es veu augmentat quan s’estén la sensació de què els mallorquins estam discriminats en favor dels que vénen de fora, ja que per raó de la seva precarietat econòmica passen davant als que viuen un poc millor, encara que la crisi està nivellant les classes per la banda més baixa.

Tot això és ver. El problema, però, és quan deixes anar la immigració i passes als immigrants. O sigui, quan t’oblides de les estadístiques, els mires als ulls i veus famílies que han deixat tot el que tenien per fugir de la fam o de la guerra, recorreguent milers de quilòmetres per països estranys, quan contemples infants que ploren perquè estan rebentats de caminar i gairebé no tenen res per menjar o ni tan sols beure i l’Europa dels mercats, els bancs i les empreses radicades en paradisos fiscals els barra el pas amb policies antidisturbis o amb valles acabades amb fils de ferro amb púes o ferros tallants. Llavors et cauen els esquemes que tenies i penses: què faria jo, si em trobàs en el seu cas? La resposta és ben senzilla: faria el mateix que fan ells.