Pare d’una criatura
vaig seguir la vocació
i em vaig fer professor
per transmetre la cultura
en una regió molt dura
on amb esforç i lluitant
podies anar endavant
amb penes i molts treballs
fins que ens van fer vassalls
del pur odi ignorant.

Va triomfar el fanatisme
de la falsa religió,
no hi havia lloc pel perdó
tot era ira i integrisme.
Potser fruit de l’egoisme
de la por, o de l’instint
vam renéixer tot fugint,
començàrem la travessa
perquè si el terror t’estressa
no pots seguir resistint.

Una vegada exiliats
arribàrem a la mar
ningú ens donà la mà,
pareixiem empestats.
Volíem ser refugiats
i en teníem tot el dret
però allà hi havia l’estret
havíem d’agafar valor
per fugir de l’opressió
de la fam i de la set.

Així ens jugàrem la vida
en una vella pastera,
la mort ens venia darrera
no hi havia altra sortida.
Vàrem guanyar la partida
canviàrem de continent,
alegria és el sentiment
que tenia pel meu fill,
ara serà més senzill!
em deia l’enteniment.

Però trobàrem la tanca
no es podia travessar
bé que ho vàrem intentar
i només vam rebre branca.
A Europa mana la banca
no hi ha lloc pel sentiment,
allà estava jo impotent
amb un fill sense futur
perquè havia trobat un mur
tan grandiós com indecent.

Aquesta història a més de ser de ficció hauria de ser impossible!!