Una de les coses que més et sobta quan vas per primera vegada a l’onze de setembre, és la quantitat de gent que no parla en català, però que porta amb orgull i il·lusió una estelada.

Aquesta és la força d’aquesta diada i el que li ha fet ser sense cap dubte la manifestació de periodicitat anual que ajunta a més gent a Europa.

En part aquesta societat mestissa, potser ara més que mai, queda en part reflectida a cançons com aquesta dels Gossos a on col·laboren amb el cantant Macaco.

És tard, no sé quina hora és,
però és fosc fa estona
És fàcil veure que no hi ets
ni un paper, ja poc importa
Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir

Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van.
I ploren, ploren per els carrers, ploren
com gotes d’aigua s’enyoren, aquells que ja no es veuran

Difícil descobrir qui sóc avui
Una gota em cau mentre una altra em treu la set
Plou i fa sol alhora
Tomba la bala bala
tomba la bala que m’apuntava, era la meva
i jo mateix em disparava
Raig de llum il·lumina’m, treu-me el fum
Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma
No s’esborren, em conformo amb mirar-me
Mirar-me de dins cap a fora

On puc anar-te a buscar? Nena no és broma…
Hauria d’haver estat diferent
però en un moment s’han tancat les portes
Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir

Corren, corren pels carrers, corren