Elogi als cans

Si algú ha tengut un ca a ca seva  i ha conviscut amb ell entendrà perfectament aquest fragment de la novel·la Tombuctú, de Paul Auster. Difícilment trobarem una descripció més curiosa de què és un ca, què sent i com viu. Degustau el text:

“Era Míster Bones un àngel ficat en el cos d’un gos? Willy així ho creia. Al cap de divuit mesos de les més íntimes i perspicaces observacions, estava plenament convençut. Com interpretar, si no, el celestial joc de paraules que ressonava nit i dia en el seu cap? Per a desxifrar el missatge, l’únic que calia fer era posar-lo davant d’un mirall. ¿Hi havia alguna cosa més evident? Si es posaven a l’inrevés les lletres de la paraula gos (dog), amb què es trobava un? Amb la veritat, ni més ni menys. L’ésser inferior contenia en el seu nom la potestat de l’ésser suprem, el totpoderós artífex de totes les coses. Per això era pel que li havien portat el gos? Seria Míster Bones, en realitat, una nova personificació de la força que li havia conferit Santa Claus aquella nit de desembre de 1969? Potser fos així. I potser no. Per a qualsevol altre, la qüestió hauria estat oberta al debat. Per Willy – precisament perquè era Willy-, no admetia discussió.

Així i tot, Míster Bones era un gos. Des de la punta de la cua fins al final del musell era un pur exemplar de Canis familiaris, i qualsevol que fos la presència divina que pogués albergar en la seva pell, era en primer lloc i fonamentalment allò que semblava ser. Míster Bow Wow, Monsieur Woof Woof, Don Guau Guau, Senyor Chucho.

Com va dir un catxondo enginyosament a Willy en un bar de Chicago quatre o cinc estius enrere:

-Vols saber quina és la filosofia de la vida que tenen els gossos, amic? Es redueix a una breu frase: «Si no val per menjar ni per cardar, tira-li una pixaradeta »

A Willy no li preocupava això. Qui sabia els misteris teològics que tancava un cas així? Si Déu havia enviat al seu fill al món en forma d’home, per què no podia un àngel baixar a la terra en forma de gos? Míster Bones era un gos, i a Willy li agradava la seva condició canina, gaudia contemplant l’espectacle dels hàbits canins del seu company. Willy mai havia tingut un animal de companyia. De nen, els seus pares sempre havien rebutjat les seves peticions de tenir-ne algun a casa. Gats, tortugues, periquitos, hàmsters, peixos de colors: no volien saber res d’això. El pis era massa petit, deien, els animals feien olor dolenta, costaven diners o Willy no era prou responsable. En conseqüència, fins que es va trobar amb Míster Bones mai havia tingut ocasió d’observar de prop el comportament d’un gos, mai s’havia molestat a pensar molt sobre el tema. Els gossos no eren per a ell més que presències vagues, figures imprecises que es movien a la vora de la consciència. S’evitaven les que lladraven, s’acariciaven les que donaven llepades. Fins aquí arribaven els seus coneixements. Dos mesos després de la seva trenta-vuitè aniversari, tot allò va canviar de sobte.

Hi havia tant d’absorbir, tantes dades que assimilar, desxifrar i comprendre que Willy no sabia per on començar. El moure la cua en contraposició amb la cua entre les potes. Les orelles teses en comparació amb les orelles caigudes. Les rebolcades sobre el llom, les carreres en cercles, els olfatejos anals i els grunyits, els salts en dues potes i les cabrioles en l’aire, la postura sotjadora, les dents al descobert, el cap alçat i tot un seguit de petits detalls que expressaven, cadascun d’ells, una idea, un sentiment, un designi, una necessitat. Era com aprendre a parlar un altre idioma, pensava Willy, com trobar una tribu perduda d’homes primitius i haver d’interpretar els seus costums i tradicions. Un cop superades les barreres inicials, el que més li va intrigar va ser l’enigma que denominava Paradoxa del Nas i l’Ull o Cens Sensorial. Willy era una persona, i per tant recorria principalment a la vista per configurar la seva comprensió del món. Míster Bones era un gos, i en conseqüència estava pràcticament cec. Els ulls li servien únicament per ajudar a distingir formes, per definir el contorn general de les coses, per saber si l’objecte o l’ésser que s’alçava davant d’ell era un perill que havia d’evitar o un aliat que petonejar. Per al veritable discerniment, per a l’autèntica comprensió de la realitat en les seves múltiples configuracions, només el nas tenia certa utilitat. Tot el que Míster Bones coneixia del món, tot el que havia descobert mitjançant intuïcions, passions o idees, es derivava del seu sentit de l’olfacte. Al principi, Willy tot just donava crèdit als seus ulls. L’avidesa del gos per les olors semblava il·limitada, i quan n’hi havia una d’interessant, hi clavava el musell amb aquesta determinació, amb tan ansiós entusiasme, que la resta del món deixava d’existir. Les aletes del seu nas es convertien en tubs de succió que xuclaven les olors com una aspiradora inhala fragments de vidre, i en ocasions -moltes vegades, en realitat- Willy es meravellava que la vorera no s’esquerdés per la força i ferocitat amb què Míster Bones agitava el morro. Si en circumstàncies normals era la més atenta de les criatures, amb les olors es tornava tossut, distret, semblava oblidar completament el seu amo, i quan a Willy se li acudia estirar la corretja abans que Míster Bones estigués en condicions de prosseguir la marxa, abans d’haver ingerit tot el sabor del cagalló o del toll d’orins que estigués examinant, el gos plantificava les potes a terra per contrarestar l’estrebada, i resultava tan difícil moure’l, tan fermament s’ancorava en el lloc, que Willy a vegades es preguntava si no tenia entre les urpes alguna glàndula que segregués cola a voluntat.

Paul Auster - Tombuctu

Com no quedar fascinat per tot allò? El gos comptava amb uns 220.000.000 de receptors olfactius, mentre que l’home tot just tenia cinc milions; i amb una diferència tan gran era lògic pensar que el món percebut per un gos era completament diferent del captat per l’home. Willy mai havia estat molt fort en lògica, però en aquest cas el movia tant l’afecte com la curiositat intel·lectual, i per això va seguir donant voltes a la qüestió amb més persistència que de costum. Què sentia Míster Bones en olorar alguna cosa? I una altra cosa igual d’important, per què ensumava el que ensumava? Mitjançant l’observació detallada, Willy va arribar a la conclusió que les preferències de Míster Bones podien classificar-se en tres categories: menjar, sexualitat i informació sobre altres gossos. L’home obre el diari del matí per descobrir el que han fet els seus semblants; el gos fa el mateix amb el morro, ensumant arbres, fanals i boques de reg per esbrinar les activitats de la població canina del barri. Rex, el rottweiler d’afilades dents, ha deixat la seva marca en aquell matoll; Molly, la maca cocker spaniel, està en zel; Roger, el gos, ha menjat alguna cosa que li ha anat malament. Això estava clar per Willy, un aspecte que no calia discutir. Però les coses es complicaven quan pretenia entendre el que sentia el gos. Es limitava a protegir-se, assimilant informació per tenir avantatge sobre els altres gossos, o hi havia en aquells banquets olfactius alguna cosa més que una simple tàctica defensiva? També caminava el plaer pel mig? Podia un gos amb el cap ficat en un poal d’escombraries experimentar una cosa semblant a, diguem, l’embriagador esvaïment que s’apodera d’un home en enfonsar el nas al coll d’una dona i aspirar una bafarada de perfum francès de 90 $ el flascó?

Era impossible saber-ho amb seguretat, però Willy s’inclinava a pensar que sí. Per què, si no, li costava tant arrencar Míster Bones dels llocs on hi havia determinats olors? El gos gaudia, aquesta era la raó. Es trobava en un estat d’embriaguesa, perdut en un paradís nasal del que li resultava insuportable apartar-se’n.”

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada