L’altra cara del Ple

Com que donya Laura Corema pul·lulava per allà (i supòs que en farà un resum seriós, aquest adjectiu que m’escau tan poc a mi) i que jo no som en Pep Mosca, expert en aquest difícil art de resumir un ple (més complex que qualsevol dels salms de la Bíblia), he decidit fer l’única cosa que em surt un poc natural (no sé si bé o malament, això ja ho jutjareu vosaltres): fer un poc de broma i posar dues rialles a això tan seriós que és un Ple.

Primer he de començar dient que el canvi d’hora (les 20 hores ) no va dur res de bo. Si abans al migdia sospiraves perquè acabessin i poder anar a dinar, ara fas el mateix, però amb el sopar. De fet, amb aquest nou horari no vull ni pensar què passarà quan hi hagi un ple llarguet i polèmic (posem dues hores)… a part de la gana s’ajuntarà la son, i una cosa i l’altra juntes, més un poc de nitura, poden fer provocar una bacanal d’inabastables conseqüències. Preguem perquè no passi…

Diuen que aquest canvi d’hora l’han fet perquè així la gent del poble hi pugui assistir, però a les vuit i quart la imatge de les grades era la següent:

SAM_0011

Sí, senyors, dues persones: la nostra Laura Corema (que no sé ben bé si era allà per qüestions laborals o per plaer) i en Joan Paler (potser rememorant aquells temps no tan llunyans en què s’asseia a la palestra). Ni el Carde 3-D en ple hivern convoca tan poca gent…

Ara seriosament (per això m’he posat en cursiva, supòs) és encomiable l’intent de l’Ajuntament de fer els plens a uns horaris més accessibles (potser seria millor a les set-set i mitja ja que sinó es pot allargar molt) i crec que ho han de seguir fent (la Sala sempre ha de posar ponts amb el poble, també en forma de comissions, assemblees…, i després aquest ja decidirà si en participa). De totes maneres més enllà de l’horari crec que el que allunya molt la gent dels plens és aquest format tan rígid i poc productiu en què cadascú fa el paper que li pertoca (oposició i equip de govern) i serveix de ben poca cosa.   En poques paraules necessitam que la política es faci més atractiva i pràctica. En això estic d’acord amb Pablo Iglesias.  

Els plens també tenen el seu punt surrealista. Buñuel i Dalí gaudirien de tornar aixecar el cap. I si no escoltau aquestes dues converses del darrer Ple, que ni el gran Bretón hauria escrit millor:

1.)- Fins i tot l’altre dia vam trobar dos joves que posaven les barreres del Carrer Major ben enmig per fer la gamberrada. Mirau vosaltres si  el problema és greu…

  • I no vas retirar la barrera? La vas deixar allà enmig?
  • Jo? Pots pensar…
  • I que no és el teu deure com a representant municipal?
  • Ara te llevaré jo les barreres que fa anys que exigesc que llevin…

2.) – A vegades els treballadors d’aquesta empresa tiren els poals dels fems a qualsevol lloc. Els és igual el color (si paper, envasos…). Ho he vist amb els meus propis ulls.

  • I vas anar a mirar si havien canviat les bosses de lloc?
  • Jo no vaig per la vida mirant dins dels contenidors de fems.

Però igual que en els partits de futbol el més interessant és la pròrroga i els penals, en el Ple la part estrella són els Precs i Preguntes (precisament perquè és quan el format torna menys rígid, la qual cosa es relaciona amb el que reclamava abans). Per mostra el següent vídeo de la pregunta del PP sobre el cas Pokemón. Tensió, pujades de to, befes, miradetes, algun crit… fan de l’escena tot un espectacle; això sí, també demostra la inutilitat dels Plens ja que si us fixau en el vídeo l’equip de govern no contesta la pregunta que se li fa i l’oposició sembla estar més interessada a atacar que a una possible resposta. Així, per molts de plens que es facin, és difícil avançar… Si un demana només per agredir  i l’altre no fa comptes contestar o només contesta d’aquella manera… poc camí traçarem. Però us deixo amb el vídeo perquè ho contrasteu vosaltres mateixos:

I per acabar una bateria de fotografies per il·lustrar bé el que va donar de si el darrer Ple:

I per acabar… la pregunta del milió. Què ha passat amb el quadre del Rei que des de sempre penjava a la Sala dels Plens? No me digueu que ja  l’han jubilat… O has estat tu Serafí nostro que l’has despenjat aprofitant l’acreditació de Card.cat?

I mirau vosaltres per quin l’han canviat:

SAM_0018

No som un expert en estètica, però un quadre d’aquestes dimensions enmig d’aquella paret és bastant ridícul. O és que a darrere hi ha un missatge subliminal republicà i antiborbònic, aprofitant que es commemora el tricentenari de la Guerra de Successió? M’estranyaria que na Manuela no se n’hagués adonat…

PD: Com veis torn escriure en cursiva, així que sí, m’he tornat posar seriós. En cap cas vull que s’agafi aquest article com una burla cap als nostres polítics, ans al contrari tenen tota la meva admiració per posar-se davant del difícil repte de conduir un poble i estar enmig de l’huracà. Però sí és un crit (fet amb humor perquè crec que és la millor manera de dir les coses) perquè canviïn les maneres de fer política. No és gens sana ni productiva per a Sant Llorenç aquesta mala relació entre els uns i els altres. En primer lloc,  ja està bé que l’oposició només es vegi com un enemic i no s’hi puguin fer pactes o polítiques en comú i igualment ja basta d’intentar fer la traveta a l’equip de govern sense cap intenció de tirar endavant en nom del poble. Esper que com a tal s’hagi entès…

Ara només falta que en el proper Ple que vagi em deixin entrar (amb la càmera inclosa si pot ser)… I si no sempre ens quedarà en Pep Mosca.

2 comentaris a “L’altra cara del Ple

  1. Be pauuuu. M’ha agradat molt. Sa llastima es q es veritat i, per tant, als politics no els hi haura agradat tant

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada