Je suis Paris

Sota el lema Je suis Paris els ciutadans d’una Europa que es desangra de manera lenta però continua s’han unit, una vegada més, per demostrar la seva solidaritat amb el poble francès que de nou ha estat víctima del més terrible dels malsons.

Com molts dels ciutadans d’Europa i del món que defensen i creuen amb la democràcia em vaig passar bona part del dia mirant i remirant les notícies a l’espera de…de què? No ho sé, suposo que no esperava res en concret més enllà de compartir la ràbia, la frustració i el dolor. Molts de nosaltres em mostrat la nostra fraternitat amb el poble francès: els que han pogut han duit flors a l’ambaixada, d’altres han encès espelmes, d’altres em canviat el nostre perfil de facebook. Necessitam d’aquesta catarsi col·lectiva. Un atac contra els valors que ens representen és un atac contra tots. Per això tots, en la mesura de les nostres possibilitats, em respost.

Ahir vespre també, mentre remirava les notícies, se’m va pasar pel cap la pregunta. “hem baixat les banderes a mitja asta?” (Espero que sí). Al poc vaig enviar un missatge a dues autoriats del municipi, una de l’equip de govern i l’altra no. Cap de les dues no ho sabia i jo, perdonau, tampoc. No, no estaven a mitja asta.

Suposo que aquestes hores, ara són les 11 de diumenge ja hi deuen estar. Dos dies tard.

La necessitat de convocar un ple extraordinari per fer-ho és una excusa que no em convenç de cap de les maneres.  El que ha passat al cor d’Europa és extraordinari i necessitava d’una resposta que per molt protocolària i simbòlica que fos hauria d’haver estat immediata.

De nou, el poble s’ha demostrat més hàbil, ràpid i creatiu que els polítics (o aspirants a polítics) que els representam (els representam?). Des d’aqui les meves disculpes per la part que em toca cap Europa, cap a la democràcia i, sobretot, cap a les víctimes.

Avui, com molts, em sento de París.

 

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada