Je suis Paris (II)

Com bé deia na Catalina Ferrer en un article passat, “je suis París”. I qui no després de veure el tràgic atemptat que va sofrir el passat divendres 13 de novembre? En aquell article na Catalina ja criticava la reacció d’alguns polítics de per aquí per ser massa lenta i poc contundent. Segurament tenia part de raó… però a mi, ara, em preocupa (i mir amb escepticisme) l’altra cara de la moneda: el tipus de reacció immediata i “calenta” que han tengut els polítics d’allà.

Escoltar mots com “guerra”, “mobilització del portaavions Charles de Gaulle cap a Síria”, “coalició internacional per atacar”, de la boca del president francès, Hollande, em fa tremolar. Entenc la seva frustació, patiment i ràbia (qui no), però esper que aquestes paraules no signifiquin (com així pareix) atacar de mala manera Síria en nom de la destrucció dels terrosites, sense tenir en compte que aquests s’amaguen entre la població civil (i per tant, els bombardejos els poden ferir de ple). I ja sabem que les morts duen més morts, la violència més violència, i l’odi més odi.

Sincerament crec que s’ha de tractar els yihadistes com el que són: terroristes. No són pas cap país ni regió concreta, sinó que estan concentrats en diverses zones (amb civils innocents a devora) i fins i tot infiltrats a ciutats occidentals (digau-li París, Londres, Brussel·les, Madrid, Barcelona…). La solució, doncs, no passa per un simple bombardeig, ans al contrari, això només pot agreujar la situació.

Esprem que la genial reflexió d’un dels meus autors més insignes, Daniel Pennac, no tengui més continuïtat, perquè desgraciadament en duim camí: “La venjança és l’infinit territori de les coses contigües. El tractat de Versalles ja va fabricar alemanys ultratjats que alhora fabricaren jueus errants que fabriquen encara avui palestins errants que fabriquen igualment vídues errants prenyades dels vengadors del demà”.

També, en un mateix sentit (i salvant les distàncies), Ivan Cooper ens va donar una lliçó parescuda la nit del 30 de gener de 1972, després del tristament recordat Bloody Sunday (diumenge sagnant), en què l’exèrcit britànic va matar 13 irlandesos:

  • Només vull dir això al Govern britànic: saben el que han fet, no? Li han atorgat a l’IRA la seva més gran victòria. Avui vespre, a tota la ciutat, hi haurà joves i nins que s’allistaran a l’IRA i vostès en sofriran les conseqüències.

Crec que no importa que afegeixi res més. Si de cas, només asseveraré que malauradament va tenir tota la raó i que l’IRA va captar en un mes una gran quantitat d’irlandesos afamats de venjança. Per cert, si voleu saber més d’aquest tema Paul Greengrass el descriu de manera precisa en el seu film Bloody Sunday, títol el qual també remet a una famosa cançó d’U2 que denuncia igualment el succés.

Frase del mes: Quina mania de matar, si la gent es mor tota sola. Basta que els donis temps. (El club de los faltos de cariño, Manu Leguineche)

2 comentaris a “Je suis Paris (II)

  1. tal dia com avui més de 1000 persones han demanat l’ingrès a l’exèrcit francès. Cada dia desde divendres passat més de 1000 persones el demanen. Abans dels atemptats al Charli Hebdo la xifra quasi no passava dels 100.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +1 (de 1 vot)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada