Aquest passat dimarts de camí cap a la feina vaig escoltar una d’aquelles noticies que et fan entristir i dir allò de “sempre se’n van els millors”. La noticia no era d’altra que la mort a causa d’un accident  de Colin Vearncombe, més conegut com a “Black”, i autor d’una de les cançons més dolces mai musicades: “Wonderfull Life”.

Valgui com a homenatge pòstum una versió en català d’aquesta mateixa cançó que ell titulà “Viure és tan meravellós”. Mai poques cançons havien estat tan injustament contradictòries. Descansi en pau.

Aquí estic sota el blau del mar el sol seca els meus ulls
Però segueixo lluitant.
Sé que podré si em feu costat.
Els meus ulls ploraran però no defalliré.
Com una roca segueixo aquí ben ferm
Em queda esperança

No vull plorar mai més perquè viure és tan meravellós.
No vull fugir mai més perquè viure és tan meravellós.

Sempre us tindré ben a prop amics meus us necessito tant

Sou part de mi.

Sense els amics oh sense els amics res no té ja sentit. .
No em sento sol.

Diré el mateix segueixo aquí ben ferm
Em queda esperança

No vull plorar mai més perquè viure és tan meravellós.
No vull fugir mai més perquè viure és tan meravellós.

No vull plorar mai més perquè viure és tan meravellós.
No vull fugir mai més perquè viure és tan meravellós.