Arnaldo Otegi i Pablo Iglesias

Quan ETA estava en plena activitat, sobretot durant la Transició, els partits hegemònics no s’aturaven d’exigir-li que deixàs les armes i que els abertzales s’atrevissin a presentar-se a les eleccions, l’únic camí acceptable dins un sistema democràtic. Finalment s’hi avingueren i muntaren Herri Batasuna (1978), que poc temps després fou il·legalitzada; posteriorment s’agruparen entorn d’Euskal Herritarrok (1998), Bildu, Sortu (totes dues el 2011) i un caramull més, com Aralar o Nafarroa Bai, a Navarra, per només esmentar-ne-ne algunes.

Arnaldo Otegi, que en el darrer quart del segle passat havia pertangut a ETA, va formar part d’algunes d’aquestes candidatures (HB, EH i Sortu) i a principis d’aquest segle es va convertir en el principal interlocutor entre les forces democràtiques i ETA per intentar aconseguir que la banda terrorista deixàs definitivament les armes, cosa que sembla que s’ha aconseguit.

Així i tot, el 2009 va esser empresonat i ha passat els darrers sis anys privat de llibertat per intentar reorganitzar Batasuna. Demà, si no hi ha res de nou, sortirà de la presó, però no es podrà presentar a cap eleccions fins d’aquí a cinc anys, si el Govern no l’indulta, cosa que sembla poc probable, sigui qui sigui el qui governi.

* * * * *

Seguint el que propugnava Stéphan Hessel en el seu llibre Indignaos! (2010), l’any següent va néixer, a la Puerta del Sol de Madrid, el moviment 15M, que ràpidament es va estendre per moltes places de l’Estat espanyol i que recordava, en certa manera, el Maig del 68 de París, quan els estudiants i els obrers es rebel·laren contra la societat de consum.

Els partits hegemònics, veient que el moviment s’estenia i que no el podien controlar, sobretot perquè no hi havia uns líders definits i les decisions es prenien de forma assembleària, els exigien que deixassin el carrer i s’atrevissin a presentar-se a unes eleccions, com els altres, que en un sistema democràtic les decisions que afectaven a tota la comunitat s’havien de prendre en els parlaments.

El 15M els va fer cas i, a través d’un petit grup de professors de ciències polítiques encapçalats per Pablo Iglesias, fundaren Podemos, amb els resultats que tots coneixem.

* * * * *

I què ens trobam ara? D’una banda, que ETA ha deixat de matar i els abertzales es volen integrar dins el sistema democràtic, però el PP i el PSOE, els partits hegemònics d’ençà que va desaparèixer la UCD, no volen ni parlar amb ells perquè els consideren hereus de la banda terrorista. Primer els exigien que deixassin les armes i ara que les han deixat tampoc no volen sebre res d’ells.

De l’altra, que el 15M ha abandonat els carrers i, a través de Podemos, ha passat a formar part de les institucions democràtiques, però els mateixos partits hegemònics tampoc no volen sebre res d’ells.

En el fons, segons la meva opinió, el PP i el PSOE deien abans que ETA i el 15M s’havien d’aglutinar entorn de partits perquè es pensaven que no tendrien gaire recolzament popular, però ara que han vist que no era així passen molta pena de perdre les cadires que han ocupat durant tants d’anys.

Deixa un comentari