Aquest grup Tortosí de nom inacabable s’ha fet un lloc privilegiat als prestatges dels enamorats de la música folklòrica gràcies no només a la qualitat de la seva música sinó també a la comicitat que desprenen els seus personatges (un cec, un mut i el noi que és una mica justet) als espectacles -absolutament recomanables- que han fet durant els ja més de 25 anys que porten de trajectòria musical.

La seva gran qualitat,el seu compromís amb el patrimoni cultural i la seva tasca de recuperació de la memòria musical del sud del Principat de Catalunya els hi ha valgut el Premi Nacional de Cultura amb el que foren reconeguts aquest passat any 2015.

Una de les seves peces més conegudes és aquest deliciós “Fandango dels adeus”. Gaudiu-ne 🙂 .

M’han obligat a deixar
la meua terra petita,
lo lloc a on me vaig fer gran,
a on vaig començar a estimar.

Sense haver pogut triar,
ho he tingut que abandonar
i anar més enllà del mar
a una terra tan llunyana.

Se’m fa difícil parlar,
començar-ho tot de nou,
tindre treball i una casa,
sentir-me d’esta ciutat.

Ara torno a ser estranger
de l’atra banda del mar.
A on cantaran les sirenes?
A on estaran los amics?

Quan escolto esta cançó
me’n recordo d’aquell hort,
al costat, la casa blanca,
sota la figuera verda.

Sota la figuera verda
reposava el meu treball,
mentre la sènia voltava.
Música d’aigua i de fang.

Ai, adéu, meua estimada!
Miro aquells estels del cel.
I em pregunto quin serà
el que tu estaràs mirant.

I em pregunto quin serà
el que tu estaràs mirant.
De l’atra banda del mar:
l’atra banda del meu cor.

Ai, adéu, enamorada.
Ai, adéu, terra de l’aigua.
Adéu, a la casa blanca.
Adéu, tombes dels amics.

Ai, adéu, Ràpita meua,
Benifallet, Alcanar,
Aldover, Benifassà,
Bítem i la Fatarella.

Adéu, olivetes fargues.
Algun dia tornaré.
Ho faré en un encanteri:
seré un ocell estornell.

I cada cop que us salude,
un record m’emportaré:
a cada sarpa una oliva
i una branca dins del bec.

Adéu, olivetes fargues.
Algun dia tornaré.
Ho faré en un encanteri:
seré un ocell estornell.