“No farà massa català això?” foren les paraules que vaig escoltar fa un parell de dies d’una amiga d’una quarentena d’anys a una altra que estava posant una cinta amb la senyera per a fer el llaç per a un regal.
Record com quan era petit la padrina ens comanava les típiques cintes amb la Mare de Déu quan anàvem a Lluc a on també hi podíem comprar postals com la que podeu veure al final d’aquest escrit o quan eren les festes del poble i el cadafal es vestia també amb la típica tela de senyera, també a gran part dels pobles de l’illa la senyera és la bandera escollida quan arriben els dies de festa major -tant en tela com en les més modernes (i lletges) de plàstic-, i a la major part dels pobles i ciutats forma part de la bandera municipal. Aquesta mateixa senyera també formava part dels logos d’associacions, sindicats, partits polítics, centres educatius,… podríem seguir i fer tot un mostrari de la seva representació a multitud de representacions ja sigui en forma de pintures, poemes, cançons…
Sembla però, que aquests darrers anys d’atacs constants a la nostra simbologia han aconseguit fer forat i coses que quan jo era nin eren el més normal han començat a agafar el perillós camí de convertir-se en una mena de tabú social.
Quin és el problema? Si cap de nosaltres rebutjaríem un regal amb una cinta amb la bandera de Galícia o Extremadura, quina por hem de tenir de que ho rebutgin ells?
Quan un temps a ca nostra embolicàvem un regal, sabíem que no hi podia faltar aquella cinta de les quatre barres amb aquell groc-daurat, ja que era la que acabava d’engalanar aquell present i d’una forma o altra representava que en aquell regal hi posàvem a més de la il·lusió un petit tros de l’herència dels nostres avantpassats.
Que no us enganyin, quan regalau aquests trossos d’història ja sigui en forma de tela, cinta, rondalla, cançó, paraula… no estau imposant res a ningú, estau ensenyant i transmetent a la gent la nostra història, una història que en cap cas ens ha de fer avergonyir i de la que podem treure’n pit i anar amb la cara ben alta.
Bona reflexió. Per si algú vol aprofundir en el tema recoman l’enllaç http://www.bibiloni.net/simbols/documentacio.htm del professor de la UIB Gabriel Bibiloni. És molt interessant
Sí, és un bon arxiu el del professor Bibiloni, però la meva intenció a l’escrit era defugir una mica de la història i el món acadèmic i esmentar fets casolans i més propers que tothom recorda. El fet que qui ho va dir tengués devers 40 anys no és baladí, tocaria tenir present aquestes sensacions. Sembla com si la por li fes patir amnèsia selectiva.