El proper dia 26 de juny, diumenge, a les 20 hores, a l’Espai 36, la companyia La Polar representarà l’obra de teatre CENDRES.

Per conèixer un poc millor aquesta peça teatral els hi hem plantejat aquest qüestionari:

Com es gesta aquesta obra?

La gestació d’aquest projecte comença a partir de l’exploració, per part de la companyia, del valor del teatre documental en el projecte Les llargues nits a Can Sales (2012), un muntatge fet a partir dels testimonis recollits per Margalida Capellà de les preses republicanes de Palma i centrat en la figura de Matilde Landa. L’èxit de la proposta, tant pel que fa al tema com pel que fa al format i l’interès específic que els va despertar la investigació teatral a partir de l’ús de la memòria, els testimonis i el material documental, fa que es decideixi seguir la via encetada.

Les protagonistes són tres dones, per què?

No són màrtirs ni heroïnes. Són tres dones que volen existir, que volen viure en llibertat, plenitud i autonomia, però que han d’enfrontar-se a les proves que el destí els ha assignat. La Guerra Civil, per tant, no és la protagonista d’aquesta història. Tampoc ho és l’exili en si. Ho són les persones. Les persones i les seves respostes, els seus reptes, els seus desitjos i les seves vicissituds. Persones que, malgrat tot, encara són capaces d’estimar, d’il·lusionar-se, de viure.

Heu tengut la col·laboració d’alguna persona que visqués en carn pròpia l’exili?

Volem agrair especialment la col·laboració de Maria Magdalena Nebot, pel seu testimoni directe, viu i sincer, i la de David Ginard, per les seves recomanacions i consells bibliogràfics. Sense la seva ajuda aquest projecte no hauria estat possible.

Com s’ha elaborat el text?

El text s’ha elaborat amb abundant material documental i testimonial, però sempre eludint qualsevol referència directa o concreta. És a dir, s’ha intentat seguir el màxim rigor històric (localitzacions, rutes, reaprofitament documental com a material dramatúrgic, etc.),però sense incloure noms o identitats reals.

Quin paper ocupa la dona en l’època de la postguerra?

En el nou règim imposat després de la Guerra Civil la dona ocupa un espai subaltern, completament supeditada a la figura masculina i resta condemnada a restringir el seu àmbit d’actuació a la llar i la família.

Les dones representades a l’obra són així?

Per oposició a aquesta situació, les dones d’aquest exili trenquen, per voluntat o per força, amb tots aquests esquemes i s’obren camí en un ambient desconegut i moltes vegades hostil. Aquesta circumstància no pressuposa, però, en cap cas, una mateixa resposta. La sort, el coratge, les casualitats o la pròpia iniciativa juguen un paper molt important. L’atzar hi és present. A vegades cara, a vegades creu.

Com està tractat el tema de l’exili?

L’exili, evidentment, sempre és una pèrdua, un robatori, una profanació. És la privació absoluta d’un model de vida, d’un marc de referències, d’un ofici, d’una unitat familiar i grupal. Però enmig d’aquesta tragèdia, continua la vida. Una vida, evidentment, amb alts i baixos, però que pot ser una vida possible i digna. Ara bé, el que està clar és que l’experiència de l’exili és una empremta inesborrable, un bagatge que les persones que l’han viscuda mai no podran abandonar. L’exili, per tant, també té una dimensió tràgica, en el sentit que predetermina un recorregut en què l’ésser humà perd, en bona mesura, la seva capacitat per decidir i actuar.

Dins el recorregut  que feis per l’exili un element clau és la condició femenina. És així?

Una condició que, en un sentit històric, ens situa en un moment en què la dona intenta obrir-se camí (vot femení, participació en la vida social i política, etc.) però que veu frenat el seu desenvolupament pel triomf d’un règim, el nacionalcatòlic, que imposa una estricta moral social vinculada als valors de l’església i del feixisme europeu. Finalment, el darrer element destacable és el retorn. El tancament del cercle, del cicle. Aquest retorn moltes vegades suposa un esforç, un gran esforç: la por a la realitat deixada enrere, a la superació de l’estigma social i polític, a la reintegració a una societat nova, desconeguda, aliena. I, sobretot, la cohabitació, la coexistència amb l’enemic. Un enemic invisible, sovint, anònim, però una constant sempre present.

Amb el pas del temps s’acaba l’exili i arriba el retorn. Va ser fàcil tornar?

El darrer element destacable de l’obra és el retorn. El tancament del cercle, del cicle. Aquest retorn moltes vegades suposa un esforç, un gran esforç: la por a la realitat deixada enrere, a la superació de l’estigma social i polític, a la reintegració a una societat nova, desconeguda, aliena. I, sobretot, la cohabitació, la coexistència amb l’enemic. Un enemic invisible, sovint, anònim, però una constant sempre present.