Sant Cistòfor gloriós,
guardau-me de tota pena
i de tots els dolors.

Resta lluny el temps en que la vida agrícola llorencina es regia pel santoral. I també la creença de que la devoció als sants podia afavorir benestar o guarir de desgràcies. El coneixement d’altres cultures, el benestar econòmic, la globalització…han portat noves modes i costums.

Malgrat tot, Sant Cristòfol -com abans ho feren l’Hermes grec o l’Hercules llatí- al llarg de molts anys encarnà la idea de la força i, entre altres creences exteses pel mon cristià, pedominava la que “qui veia la figura del Sant estava salvat de mort violenta, de ser atacat per lladres ni per cap animal ferotge, durant tot aquell dia”.

Aquest dia, a Sant Llorenç i Son Carrió, s’iniciava el costum d’anar a “rentar-se” a la mar, generalment aprofitant que s’havia acabat de batre. Costum, aquest d’anar a la mar, que es solia cloure per Sant Llorenç, quan els ametlers primerencs ja mostraven els fuits oberts de la primera clovella.