Quan jo era petit i anava als campaments de la O.J.E., als que hi venien per primera vegada els solien fer una broma més o manco innocent: els enviaven a caçar mòpies, una espècie de bitxets estranys, difícils de veure, que solien sortir de nit i s’enfilaven pels arbres. El fletxa novell, una mica emporuguit, torcia el coll a l’exigència dels veterans i partia a l’aventura, que solia acabar amb una remullada d’aigua a compte de l’ingenu caçador. Anys més tard vaig sentir dir que havia comparegut una altra espècie parenta de les mòpies, els gambosins, amb unes característiques i hàbits semblants, però que tant podien tenir aparença d’animal com de persona, però de mides reduïdes i amb un resultat final també passat per l’aigua.

Llegesc per la premsa i pels noticiaris de la televisió que darrerament s’hi han afegit un altre grup de criatures imaginàries, els pokémon, que també s’han de caçar, però aquesta vegada amb l’ajuda dels telèfons mòbils i els gepeesses, que per això estam amb l’època de les noves tecnologies i ja ens ha passat el temps de cantar Kumbayà. Com que no som gaire afeccionat a aquest tipus de jocs, desconec les característiques dels nous bitxets i tampoc podria assegurar que els caçadors, que ja son més granats que els infants esmentats abans, surtin remullats de l’aventura. El que sí s’esbutzen de rialles son els de Nintendo, que han doblat el seu valor a la borsa i probablement també s’ho passin bé els venedors de mòbils i les companyies telefòniques.

D’altra banda, l’Ajuntament de Sant Llorenç, per evitar aglomeracions que dificultarien la feina dels funcionaris, ha emès un comunicat assegurant que per dins la Sala no n’hi ha cap, de pokémon, encara que fa algun temps s’insinuàs per la premsa que se n’hi passejaven quatre dels més vitencs.