De Cala Sant Vicenç a Cala Tuent al compàs del rem

Semblem petits cossos insignificants dintre de la immensa mar blava

Ja feia unes quantes setmanes que ens rondava pel cap la “mala idea” d’intentar fer la travessia en piragua que uneix Cala Sant Vicenç amb Cala Tuent. Sabíem bé que no es tractava d’una volta fàcil, ja que no hi ha cales on realitzar aturades per descansar i que la distancia a recórrer és molt llarga, gairebé 39 km.
Després d’un intent fallit per mal temps a principi del mes d’agost, divendres dia 12, devers mitjan matí rep una telefonada: en Felip m’informa que l’endemà és el dia indicat, el temporal va cap a la minva. No anirem sols (ja que una altre piragua doble s’apunta a fer la travessia) i sobretot, tenim qui ens acompanyi després a cercar la furgoneta a Cala Sant Vicenç.
Amb aquesta cridada, i aquestes condicions, no hi ha res que pensar: demà farem la travessia.
Quedam de veure’ns a les cinc del matí per carregar la piragua, ja que, en Carlos i n’Aina, els altres piragüistes, van a dormir a Cala Castell i hem de ser allà a les vuit del matí per unir-nos a ells.

Traça del recorregut
D’aquesta manera, a l’hora acordada ens veiem i carregam tot el que necessitam a la furgoneta i partim cap a Cala Sant Vicenç, quan arribam allà a les 6:20, sembla una platja desolada, no és normal veure-la tan silenciosa. Sense perdre temps, agafam els rems i a les 7:00 partim direcció cap a Cala Castell, que calculam una horeta per arribar-hi. En aquest primer tros, les ones ens acompanyen, és un tros un poc difícil, ja que ens peguen de tot costat. Observem com surt el sol de darrera el “Cavall Bernat”, mentre sortim de la cala: tot és preciós. “Tot sembla tan gros, i nosaltres un petit cos insignificant dintre de la immensa mar blava”, discutim entre els dos.
Un cop arribats a Cala Castell, recollim en Carlos i n’Aina, i després de berenar una mica, donam inici ja al recorregut llarg, moltes hores ens esperen per davant. No frisam, diu en Carlos, així que podem anar tira tira.
Amb el pas del temps, podem afirmar que Posidó pren calma i dóna pas a una mar blava i tranquil•la. El primer lloc emblemàtic que trobem, és “La Cambra de la Senyora”, una entrada als penyals guapíssima, on aprofitem per menjar una mica, un dins la piragua amb la finalitat que no ens fugi i l’altre assegut com un marquès damunt una roca. Seguidament podem contemplar “El Pont des Romagueral” o més conegut com el “Forat de Mallorca”, imponent i hermós, dues de les piragüístes botam de les piragües per tal de poder-nos fotografiar dintre del forat, i la nostra sorpresa va ser el veure que posseeix una esplanada amb dues piscines naturals impressionants.

D
Un cop realitzada aquesta aturada decidim encarar la punta de la piragua cap a l’horitzó, i no aturar-nos fins arribar a Sa Calobra. Al fons, molt lluny veiem “Es Morro de Sa Vaca”: hem d’arribar encara més lluny d’allà. Seguim remant i sobre les onze se’ns planta al davant “ Sa Cova de ses Bruixes”, curioses les seves taques d’humitat amb les formes d’aquests éssers misteriosos.

2
Pròxim lloc recognoscible: la desembocadura del “Torrent de Mortitx”, d’allà ens guaita el sol, que ja brilla alt. Des de baix, semblam tan petits, tot contemplant el “cable” del pas “d’aniràs i no tornaràs”. Seguim cap a la nostra fita, i mentre remam podem veure “Sa Crivella”, “Es torrent des Porcs”…. també, pel camí ens sorprenen unes quantes coves que embelleixen. A toc de la una arribem a la “Torre de Lluc”, aquí, començam a contemplar barques i escombraries: tornem a tenir la civilització prop.
Són les dues del migdia i hem arribat al “Morro de Sa Vaca”, allò següent ja és la desembocadura del “Torrent de Pareis” on degut a la massivitat de turistes, no hi podem aturar amb les piragües i decidim anar a parar a Sa Calobra.
Aturadeta de 10 minuts per “fer un banyo” i menjar un poc.
Ja queda molt poc, discutim si són un, dos, quatre quilometres… la qüestió és que ja estam molt cansats i tenim ganes d’arribar. Tornam a pujar a les piragües i cap a “Cala Tuent”, sembla que la Serra s’en riu de nosaltres, ja que només ens mostra puntes de roques a la llunyania i mai arriba la fita.
Però tot arriba, i sobre les 15:30 observem davant nosaltres la nostra meta, hem arribat. Fem un esprint final i arribam a l’arena. Per fi caminam i sortim d’aquella petita cavitat. Ha estat un recorregut de més de 8 hores i, més de 38 km, hem contemplat vistes i imatges inimaginables i impressionants, amb això afirmam que Mallorca encara té racons verges, sense destrosar per la pròpia mà de l’home.
Una volta a un tros d’una illa totalment desconeguda per nosaltres.

ds

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada