Es va cordar les sabates. Eren blaves “fosforito”, d’aquelles que fan mal als ulls i que estan de moda. Estava preparat, mes bé conscienciat, perquè de peresa en tenia molta. Havia decidit durant la tarda que aprofitant que la seva senyora tenia truis aniria a voltejar una mica. Res, una volteta curta per estirar les cames.

 Un rellotge nou de trinca li marcaria el ritme suau que l’havia de conduir pels afores del poble. No gaire lluny. Va sortir, xino-xano, sense aigua ni gorra, no feia falta, sofrir no estava en els seus pensaments.

 Era feliç, tip…tap, tip…tap…notava com l’aire li entrava als pulmons i es transformava en energia mentre observava el paisatge grogós que anava deixant enrere tan típic al camp en aquesta època. De sobte, a la llunyania va veure un puntet blau. Encara no ho sabia però seria la seva perdició. Així com més s’atracava, notava com la sang li bullia, de cada vegada més, la respiració s’alterava i la cadència de les passes augmentava. A la fi el va reconèixer, era el DR. RIP, El Dottó en persona. Un runner de veritat, una llegenda. I passava al seu costat. Increïble. De sobte, El DR. RIP, va girar el cap i li va dir: vine en jo, acompanya’m a l‘Esquerda. Bocabadat per l’oferiment, va girar la direcció i es posà, orgullós, a la seva vora. Mala idea.

 En les primeres passes no es podia creure el que estava vivint. Acompanyava el gran Dottó en una de les seves gestes, espatlla vora espatlla. Però…unes quantes passes més lluny ja no anava al seu costat, més bé intentava aferrar-se al cul del Dottó per no perdre el seu aura. El rellotge feia fum i xiulava tot el temps, no estava acostumat a aquests ritmes. La suor freda brotava per tots costats, les cames cada vegada més pesades no podien aguantar, els ulls sortien de les òrbites, la visó era borrosa, notava com el cos, a causa del cansament, se li anava encorbant i els peus, cada vegada s’arrossegaven més. Un que el veiés passar pensaria, mira tu…en Gargamel s’ha fet runner ara que ja no encalça patufets. Mentre, el DR. RIP era cada vegada més enfora. Un punt cada vegada més invisible. No amollava, sempre la mateixa cadència, tenia una meta. Conquerir l’Esquerda.

 Per suposat en arribar a l’ascensió final ja feia una bona estona que havia perdut contacte visual amb el Dottó. Però ovelles, ases i gorrions no han deixat de parlar de la seva feta des d’aquella ascensió. Es conten coses grosses per aquells paratges. Algunes manades d’ovelles conten que hi va passar un coet per l’Esquerda. Un xoric fins i tot va assegurar que havia vist el mateix Usain Bolt pujar l’Esquerda ara que estava de vacances. Els rumors no deixen d’augmentar, van boca a boca. El que sí puc afirmar és que el DR. RIP ara és un heroi a l’Esquerda.

 Ja feia una bona estona que pensava, què faig aquí? Només havia sortit a estirar les cames. Faltaven dues corbes per fer cim, estava exhaust, amb les cames plenes d’esgarrinxades d’herbes que s’havia trobat, llengua seca, mort de set. Feia estona que havia donat per impossible continuar corrent, ni trotar. Caminava. A la fi, allà davant tenia el cim a uns metres i a dalt, el DR. RIP. Quina planta! Ni una gota de suor. En arribar devora ell, arrossegant, derrotat, ferit de mort, el Dottó li entaferra…Estàs bé tú, puta!

 PD.: Aquesta rondalla, a més de ser un homenatge al DR. RIP, personatge llorencí de carn i ossos, gran esportista i millor persona, és una crida per a què l’Ajuntament, si en té competència, que ho desconec, un dia tingui en ment poder netejar el camí de l’Esquerda per a què runners com el DR. RIP puguin fer una gran ascensió o “mindunguis” com jo poguem anar-hi a passejar i gaudir de les seves vistes sense tornar plens de ferides de guerra a causa del seu abandonament.

Agraïments al DR. RIP…i recorda que un dia, si surts a córrer, et pot passar a tu si te’l trobes