Racó de poesia (19) Miquel Dolç

Miquel Dolç i Dolç va néixer a Santa Maria l’any 1912 i morí a Madrid l’any 1994. Fill de família pagesa estudià filologia a la Universitat de Barcelona.  Poeta, humanista, filòleg i traductor, fou col·laborador de La Nostra Terra signà la Resposta als Catalans.Catedràtic de Llengua Llatina a l’Institut d’Osca i a les universitats de Sevilla, València i Autònoma de Madrid.

Premis:  Encomienda d’Alfonso X el Savi (1951), Creu de Sant Jordi (1983), Fill il·lustre de Santa Maria del Camí (1993).

Postumament fou reconegut com a Doctor honoris causa per la Universitat de València (1995) i per la Universitat de les Illes Balears (1996). L’any 1999 se li concedí, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

La seva obra poètica més destacada és:

Somni encetat, 1943.
Ofrena de sonets, 1946.
Elegies de guerra, 1948
Libre de Sant Jordi, 1952.
Petites elegies, 1958
Flama, 1962
Imago Mundi, 1973
L’ombra que s’allarga, 1984.

En la mort de Marilyn Monroe

¿No hi hagué un àngel, més que els altres fort
per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol
que un mercadeig infame de guineus
ultratjà i exalçà fins a un deliri
d’idolatria? Oh, Marilyn, quin gust
ens ha deixat de llot i d’alga
el teu inútil acte impietós,
que t’ha fet sols un número de cripta!
Tu, l’escultura, pols avui, pàl·lida,
al grat d’un aquiló de gestos
admiratius. Sense conèixer els jocs
ni els lleures infantívols, et llançares,
tu, la dumb blonde, víctima innocent,
cap a l’enorme trampa de la vida.
I et fou la trampa com un circ golut,
però desert, enmig d’un públic àvid
d’enviliments. Avui, dels milions
de llops que atreia el teu tumult d’imatges,
¿qui per a tu tindrà un esquitx
de la infinita pietat que ens feies? .
Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons
d’aquest progrés de coca-cola
i de desvari nuclear, que encén,
delint els vells, cent mòduls nous, que jutja
més viril el barbut, que confon l’art
amb la publicitat a tant la lletra
i amb el tòrax florit! Estem sadolls
de fang i de mentides,
i tu de sobte, Marilyn, t’esmunys
pel passadís de vori,
duent al puny l’auricular
per enviar-nos des de l’altra riba…
¿què: l’esperança, el pànic, el no-res?
Ai, dea sense entranyes!

(Imago Mundi)

(La imatge és d’escriptors.cat)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada