Segons la Wikipèdia, “La paranoia (del grec antic παράνοια, bogeria, de para, fora i nous ment) és un procés distorsionat del pensament caracteritzat per una ansietat o por excessives, sovint fins al punt de la irracionalitat i el deliri. El pensament paranoic sol incloure creences persecutòries corresponents a un complot”. No crec que el qui va redactar aquesta difinició pensàs en alguns dirigents andalussos o extremenys del PSOE –actuals o del passat més o manco recent–, però, segons com es miri, per ventura se’ls hi podria aplicar.

O no és una paranoia voler posar una multa als diputats que votaren precisament el que havien promès a la campanya electoral? O no ho és, assegurar que governa el PP perquè Podemos no va voler votar en Pedro Sánchez, a qui ells varen treure fora com a secretari general del partit pels mateixos motius esmentats a la pregunta anterior? O no és perdre la xaveta i no tocar amb els peus enterra, pretenir optar al govern sense parlar amb Podemos ni amb els nacionalistes catalans i bascs? O no es podria qualificar de mania persecutòria, aquesta obsessió amb què Podemos no els superi en vots i escons? I també, si els qui en el futur agafin el maneig del PSOE pretenen convèncer els votants de què la visió de l’organització territorial d’Espanya que tenen a Andalusia o Extremadura és l’única vàlida per tot l’Estat, és que encara viuen en el segle passat i no s’han temut que els temps estan canviant, com cantava el darrer premi Nòbel de literatura.

(La imatge està agafada d’El Confidencial, a internet)