Així com la Bíblia diu que “el sèptim dia descansà “, un servidor fa el mateix i adesiara engronsant-se des de la seva hamaca, aquest joiós rectangle de temps penjat del cel, esbossa una sèrie de pensaments i idees que després són transcrits en aquestes “reflexions dominicals” que ara teniu davant vostre.

I aquest és l’esbart  d’idees falagueres (o més bé cadufos) que aquesta setmana vos faig arribar:  

• He de reconèixer que en Serafí Lliteres, el nostre company de revista, em va fer goles amb la seva fotografia d’articulista seriós amb camisa de seda. Així que per fer-li la contrària també me n’he posada una (de foto, no de camisa, que jo si no és per “bodas y comuniones”…) per encapçalar aquesta secció. Però allà on tot era formalitat i  elegància aquí ens ha sortit una versió un  poc  més goranota , per dir-ho d’alguna manera. I és que ja ho diuen: d’allà on no n’hi ha, no en pot ratjar…

• Resulta que Card.cat té nou editor. El senyor Joan Adrover, conegut per Son Carrió per la seva formalitat i serietat,  ha gosat unir-se a aquesta pseudorevista, popularment coneguda amb els noms de “pamflet independentista” , “Tren.cat”, “Card.bordal”… entre altres qualificatius.  Joanet… rei meu… però on t’has ficat?

• M’encanta la manera peculiar que té missis Ordinas (“la revolotsa de sa Coma”) de  pronunciar el nom d’aquesta revista. Ho fa d’una manera seguida, obviant aquest punt estranyament col·locat enmig (coses del llenguatge tecnològic d’avui en dia) i més que dir “card punt cat” fa “card cat”. M’agrada tant que estic per dur-ho a consell per canviar-ne el nom oficial.

Anau al minut 1 del vídeo per corroborar-ho:

• Ja que xerram de n’Ordinas, suspès aquí en el cel  m’és impossible no recordar la interessant taula rodona que va organitzar per Sa Coma. M’han vengut al cap molt moments memorables: el màgic 112 que arregla tots els problemes; el pobre representant de l’empresa concessionària de neteja. que va haver de sortir a donar explicacions (a això jo li dic col·locar-se enmig de l’huracà); la deriva escatològica a l’hora de xerrar de la depuradora… Però sobretot me’n qued amb dos:

a) Les reiterades queixes dels veïnats cap alguns hotelers i els abusos que ja fa temps que exerceixen (tanquen carrers al seu gust; s’apropien de zones verdes; se’ls lleva trànsit al seu gust…). Per què serà que aquesta cançó ja em sona haver-la sentit? Deu ser la tornada, que és molt sentida…

b) El nostre Serafí Lliteres, que com a representant d’Esquerra, com que no va ser convidat a participar en la Taula Rodona, fort i no et moguis es va presentar allà amb el seu boli i paper per prendre nota i, al final, en el torn obert de preguntes, va aprofitar per fer ús de la paraula i exercir el seu dret de fer oposició.  Molt bé Serafí, aquest és el camí.

• Dimarts vaig passar per l’Escola Nova i vaig quedar impressionat davant la fortalesa de la nostra gent de la Tercera Edat. Amb el puça vent que feia i un fred que assaciava, estaven allà, ben concentrats i riallers, jugant a petanca. No em vaig poder estar de fer una foto d’aquests herois perquè quedi per  a la posteritat:

• I m’acomiat amb una noticia que no sé ni com enfocar. A Amèrica (sí, el país que mou el món) ha guanyat un aubardà que, després de les males experiències del mur de Berlín o del mur d’Israel-Palestina, xerra d’alçar més tanques, ara entre Mèxic i Estats Units. No sé si al final ho arribarà a fer, però just el fet que s’ho plantegi ja me produeix fredat. “No serà tant com diuen”, sents a dir. Tant de bo sigui cert…

L’individu en qüestió

Idò no, quan me pensava s’havien acabat els espants per avui, se n’hi acaba d’afegir un altre de molt pitjor. Si parlar de Trump ja escarrufa, fer-ho del possible retorn anunciat per l’expresident balear José Ramón Bauzá, ja commociona. No es pot expressar amb paraules  (ni antigues ni modernes, ni clares ni ambigües, ni serioses ni plenes d’ironia…) l’impacte que me n’he duit. Crec que la sensació només es pot expressar així…