De mestres i alumnes

Tomàs Bauzà m’ha fet arribar un article sobre el paper dels mestres, que he trobat ben interessant. Jo m’he limitat a traduir-lo:

Dijous passat, Yolanda Barcina, exbatlessa de Pamplona i expresidenta de Navarra, va pronunciar el seu discurs d’ingrés a la Real Academia de Farmacia i em va cridar l’atenció que començàs la seva intervenció amb un text que em resulta especialment emotiu: la carta d’Albert Camus al seu mestre Louis Germain, el professor de l’escola pública del carrer Aumerat, a Alger, que havia descobert el seu talent i l’havia impulsat a desenvolupar-lo quan encara era un nin. Va escriure la carta el 1957, després de la concessió del Nòbel, i en ella afirma que té el deure d’expressar la seva gratitud a dues persones: la seva mare i el seu mestre. Curiosament, Camus havia rebut el premi de l’Acadèmia sueca amb una mescla d’escepticisme i menyspreu i, quan li comunicaren la notícia, se’n va anar a fer una copa amb els seus companys de la Resistència a la casa de la seva col·laboradora i amiga Jacqueline Bernard. Quan li demanaren de què faria el discurs, l’autor de L’estranger va citar, irònicament, les paraules de l’Eclesiastés: “Tot ve de la pols i tot acaba a la pols”.

No sembla menyspreable el gest de Barcina d’agraïment al deure contret amb els seus antics mestres, en una societat on tot és volàtil i líquid i res no sembla permanent; el propi sistema educatiu està malalt per la carència de les assignatures d’Humanitats, que tan importants són per a conèixer qui som i d’on venim.

He reflexionat moltes vegades sobre la carta de Camus i crec que el missatge essencial que inclou és que no som res sense la referència dels altres, que només arribam a esser el que som a través de la mirada dels demés. El filòsof Maurice Merleau-Ponty va escriure que la consciència és intencional i apunta sempre envers alguna cosa, i aquesta cosa són els altres; només quan existeix un reconeixement de l’alteritat podem definir la identitat del nostre propi jo.

Aquesta afirmació té més implicacions del que sembla a primera vista, però l’essencial és que, contra el que sosté Sartre de què l’infern són els altres, el que ens diu Merleau-Ponty és que només és possible la salvació a través del proïsme.

La base de la relació entre l’alumne i el mestre és el reconeixement mutu. El primer se sotmet al segon per la seva autoritat intel·lectual, però el mestre necessita l’alumne per poder transmetre els seus sabers. Com a la dialèctica Hegeliana de l’amo i l’esclau, ambdós són interdepenents: l’alumne ha d’estar agraït al mestre, però aquest també ho ha d’estar amb el que rep les seves lliçons, perquè el sentit del seu treball només es produeix quan germina la llavor que ha sembrat dins la ment del deixeble.

Hi ha un vincle invisible entre el docent i l’alumne que es manté tota la vida i que passa a la següent generació. Això és una obvietat, però hem de recordar que el que som és el resultat d’una cadena de coneixements i experiències que es transmeten a través del mestre. L’ensenyament s’ha transformat en una espècie d’inversió financera que cal rentabilitzar en el futur, per això travessa una crisi profunda. No podem millorar el nostre sistema educatiu si no restablim els llaços amb els mestres i reconeixem el seu parer essencial, no sols per aprendre, sinó per a construir la nostra pròpia identitat.

(A la fotografia, Albert Camus)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.