Flor de Card 45 (II)

Flor de Card, any 1973

Si deixam de banda el naixement de la revista –el febrer de 1972– i el final de la primera fase –el juny de 1975– l’any 1973 va esser, per a mi, el més important de la primera etapa de Flor de Card: a més de continuar amb les seccions que s’havien iniciat l’any anterior i crear-ne algunes de noves, hi va haver un canvi d’actitud i un començament de maduració dels qui treballàvem habitualment en la publicació llorencina, que es va perllongar al llarg dels anys.

Per començar, els Editorials ja no només parlaven de la revista –que també–, sinó que es plantejaven qüestions relacionades amb la persona i l’entorn: la llibertat, el consumisme, la necessitat de pensar pel nostre compte i actuar… A vegades se suposava que era la revista la que pensava en veu alta; altres, es llançaven preguntes a l’aire que intentaven remoure en certa manera la consciència dels lectors.

En el tema de la llengua també hi va haver una consolidació radical, tot i que no en sabíem gaire i que n’anàvem aprenint dia a dia gràcies a un petit Promptuari d’ortografia que Moll havia publicat feia alguns anys i que empràvem gairebé com a llibre de capçalera, juntament amb el diccionari del mateix autor. Així, la revista del mes de desembre tenia 25 pàgines i només n’hi havia una en castellà: els acords de l’Ajuntament, redactada pel secretari, el que suposa un 96% dels textos en català. Una “Punxada” del mes de febrer reivindicava per primera vegada la catalanització del nom del poble, que aleshores encara s’anomenava San Lorenzo de Descardazar; en el mes de maig publicàrem una nota on Francesc de Borja Moll ens facilitava el nom correcte i que va esdevenir la base per a la proposta definitiva que férem a l’Ajuntament.

CheQuant a la presa de postura més o manco “política”, s’evidencià que la majoria –no tots– dels responsables de Flor de Card optàrem per un caire progressista, enfrontat al clarament conservador de les institucions. Ja comentàrem a l’article anterior que les innocents “Punxades” –i altres activitats o actituds nostres– no agradaven gaire als membres de la Corporació, per això adesiara ens convocaven a les “Juntes de coordinació”, unes reunions entre els cappares del poble i els joves que dúiem el maneig del Club i, sobretot, la revista, per intentar que no ens sortíssim del botador. Les primeres tenien un caire més amable i conciliador, però poc a poc s’anaren fent més tenses fins arribar al punt que el batle va intentar infructuosament fer-nos una espècie de xantatge en base a unes suposades infraccions urbanístiques o d’altre tipus, que acabaren en no-res. La realitat és que no foren gens efectives ni acompliren els objectius que s’havien marcat el batle i el secretari –don Francesc–, bona part gràcies a les intervencions de Bartomeu Domenge, que aleshores estudiava Dret i li tenien una mica més de respecte. Així i tot, aconseguiren que no es publicassin més les “Punxades”, però crec que en lloc d’esmolar hi feren osques, perquè començàrem a publicar articles molt més rotunds que els que havíem publicat fins aleshores: un d’autobiogràfic de Heinz Kraschutzki, un alemany que residia a Cala Rajada i que havia estat perseguit per la Gestapo (del qual, per cert, el mes passat en feren un reportatge a IB3); la biografia del Che Guevara; el cop d’Estat contra Salvador Allende, a Xile… Pensem que aquell any en Franco encara era viu i havia acabat de nomenar Carrero Blanco President del Govern.

BuscoLa desaparició de les “Punxades” va propiciar l’aparició de dues seccions noves i de cabdal importància per a la revista: el “Plomall”, amb informacions històriques, geogràfiques, estadístiques, de cultura popular… sobre el municipi; entre aquestes hi havia la de “El temps”, a càrrec de Xesc Umbert, que va durar gairebé quaranta anys i que poc temps després va assolir una pàgina amb exclusivitat; i la del “Batec”, on de manera resumida s’anaven publicant les notícies breus que s’havien esdevingut durant el mes. Aquesta secció també va durar tant com la revista i durant quaranta anys ha anat a càrrec de molt diversos col·laboradors.

Entre l’1 i el 6 d’abril va tenir lloc la “Primera Setmana cultural en honor de mossèn Salvador Galmés”, a la qual hi van prendre part un grapat d’intel·lectuals de primer ordre: Llorenç Capellà, Guillem Colom, Gabriel Janer Manila, Josep Maria Llompart, Francesc de Borja Moll, Miquel Pons, Bartomeu Torres Gost, Jaume Vidal Alcover i Guillem Vidal Oliver, que posteriorment ens trameteren articles sobre el capellà Capirró que publicàrem en un monogràfic l’abril de l’any següent. Aquesta publicació va esdevenir el tret de sortida per reivindicar la figura i l’obra de Salvador Galmés, que més tard veuria reeditades algunes obres de narrativa tant a la col·lecció Raixa, com a l’Abadia de Montserrat, la Caixa i també la tesi doctoral de Pere Rosselló Bover, que anys més tard coordinaria l’edició de les seves Obres Completes.

PardoEl mes d’octubre Sant Llorenç va patir una de les torrentades més grans que es recorden, circumstància que vàrem aprofitar a Flor de Card per iniciar els reportatges multidisciplinars, que no tenien res a envejar als que es publicaven a altres mitjans suposadament més seriosos. En el nostre, es comparà la inundació amb la que s’havia esdevingut l’any 1943 i s’exposaren dades sobre les causes meteorològiques que les provocaren, mapes del torrent, acords de l’Ajuntament relacionats amb el desastre, entrevistes a persones afectades, curiositats estadístiques i fins i tot notes d’humor.

O sigui, que a Sant Llorenç, els temes de la llengua, la informació local de tot tipus, els reportatges o la reivindicació de l’obra de Salvador Galmés no varen començar la setmana passada… sinó fa 44 anys.

Il·lustracions: Inundació durant el mes d’octubre; el Che Guevara; en Nofre Busco i en Juan Pardo, que havia actuat a les festes de Sant Llorenç.

 

 

2 comentaris a “Flor de Card 45 (II)

  1. Pd: m,han contat d,una anècdota d,un poster del che guevara que vos feren llevar al club després de tenir-lo penjat un grapat de setmanes pq ningú dels mandataires del poble el coneixia fins que el va veure algú que sí sabia què simbolitzava i el vos feren llevar de cop

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +1 (de 1 vot)
  2. Sí. Férem un torneig d’escacs en el local social que va acabar amb una simultània d’en Sebastià Llull (en Samsó) contra els vint participants que, per cert, ens va guanyar a tots. Jo havia dibuixat un póster del Che Guevara per decorar el local (juntament amb un d’en Gandhi i algun altre que no record). El batle i algun regidor participaren en el torneig i jugaren ben davall el póster sense sebre qui era. Alguns dies més tard el secretari (don Francesc Ramis) va pujar al club i, tot sorprès va exclamar: “I això és el Che!” i va ordenar a en Pep Comís que el despenjàs, sense dir-nos res. Nosaltres, en el seu lloc, hi posàrem un paper que deia: “Aquí hi havia el Che; el ens han robat”.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +1 (de 1 vot)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada