Guillem Llinàs i Bartomeu Duran: dos maçons llorencins (III)

Quan assassinaren el seu oncle polític, el qui esperava esser el seu sogre –un comerciant que venia bacallar i arengades a una botiga del carrer del Sindicat i que tothom coneixia com “el Bacallaner”– li recomanà que s’entregàs voluntàriament per fer el servei militar amb els nacionals, ja que sinó s’exposava a seguir el mateix camí, però ell, una vegada entregat, no se n’acabava de refiar i, treient-se la roba de soldat al peu de la murada de Ciutat, enfront de la Catedral, es va llençar a l’aigua i va nedar fins a un vaixell carboner francès que hi estava fondejat, esquivant el far de Portopí que il·luminava les aigües de la badia per a què ningú no s’escapàs. Va demanar asil polític i va marxar amb el vaixell cap a Marsella, on hi va estar aproximadament fins l’any 1941, treballant a la distribuïdora de fruites d’un comerciant solleric.

Com que les coses per Europa no es presentaven gaire clares –a Alemanya s’havia implantat el nazisme i a Itàlia el feixisme–, es va posar en contacte amb una organització per als refugiats que depenia de les Nacions Unides –probablement, com deia abans, amb el recolzament de la Maçoneria internacional– i va aconseguir que el portassin fins a Santiago de Xile, on hi vivia na Margalida de sa Coma, una cosina seva que estava casada amb n’Esteva, un ex-soci de Jaume Llinàs, el Moleter. Aquest home tenia part a un negoci que comptava amb una gran cambra frigorífica, on emmagatzemaven carn per poder-la revendre a bon preu.

Durant uns anys, talment com ho hem vist fer a les pel·lícules de l’Oest, en Guillem va fer de vaquer, transportant vedelles des de Mendoza, a l’Argentina, fins a Santiago de Xile, a través dels congosts dels Andes, amb una quadrilla d’homes muntats a cavall. A Santiago, n’Esteva les sacrificava i congelava, proporcionant-li un negoci d’allò més pròsper.

A Mendoza s’hostatjava a una minicadena d’hotels anomenats Italia i Nueva España, propietat d’uns catalans que també havien emigrat a l’Argentina. Allà hi va conéixer na Pili, la filla de l’amo, s’enamoraren i decidiren casar-se, per la qual cosa va canviar l’ofici de vaquer pel d’hoteler, ja que a partir d’aleshores va començar a regentar un dels dos hotels de la família. A L’Argentina va continuar les seves relacions amb la Maçoneria i es va apuntar a la Lògia San Martín, de Mendoza, fundada l’any 1853 i com que el seu prestigi social anava en augment aviat en va esser nomenat Gran Mestre.

L’any 1955 va tornar a Mallorca en una visita que va durar poc menys d’un any, ja que volia veure per darrera vegada la seva tia, na Joana Meca i la seva padrina. Abans de venir li asseguraren que el delicte de pertànyer a la Maçoneria havia prescrit, però no sabia que encara era vigent el de deserció de l’excèrcit, per la qual cosa va haver de fer front a un judici, en el qual el va defensar l’advocat Alfonso de la Fuente Chaos, que entre 1956 i 1960 va esser el president de la Federació Espanyola de Futbol. La cosa va prendre per bé i, gràcies al recolzament de Tomàs Rosselló, va aconseguir l’absolució, tot i que la feta li va costar 25.000 pessetes d’aquell temps.

La visita a Mallorca també va estar motivada per una malaltia que a la llarga el portaria a la tomba, ja que tenia un líquid maligne a l’espinada que el feia patir molt. Els metges li deien que només amb una operació es podria salvar, però tan sols li donaven un 10% de possibilitats de superar el quiròfan. Aquí va visitar diversos metges i fins i tot un curander de Manacor, que li va assegurar que el curaria amb un simple pegat foradat, cosa que, evidentment, no va succeir. Abans de tornar-se’n, ja que en Joan Garrit havia de viatjar a l’Argentina i s’havien fet molt amics, li va comanar que se n’anàs a caseva i que se’n cuidàs de la seva família fins que ell arribàs.

En Guillem Mec va morir a Bahia Blanca, al sud Argentina, l’any 1965, en el quiròfan, mentre un metge que li havia donat més esperances de les que realment podia tenir intentava operar- lo del seu mal. Sembla una mort poc adequada per un home aventurer i emprenedor que havia viscut la vida tan intensament…, però ja sabem que a l’hora de la mort no solen deixar triar.

Un comentari a “Guillem Llinàs i Bartomeu Duran: dos maçons llorencins (III)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada