Flor de Card 45 (III)

Flor de Card, 1974

Per a mi, tant el Club Card com la revista van estar marcats, l’any 1974, per dos aspectes principals: la continuïtat amb les activitats habituals, impulsades, bàsicament, pel petit grup de joves que conformàvem la junta directiva, i pel començament d’una certa crisi de participació d’una bona part dels socis, sobretot durant els mesos d’estiu. Aquesta crisi, que l’any següent ocasionaria –en part– el tancament de la revista i l’emancipació de moltes seccions del club, està reflectida de manera més o manco subreptícia als editorials del mesos de març (La vida), novembre (Fulles) i desembre (Mal temps) i també als articles Ses bajanades d’una Junta (octubre) i Com cada any (novembre).

Tot i això, però, les activitats del club i les col·laboracions a la revista seguien el seu curs. Segons el meu veure, en destacaria quatre, encara que entre elles n’hi ha dues que sobresurten pardamunt les altres: la de mossèn Galmés i la de Raimon.

Sin títuloEl mes de febrer publicàrem un reportatge de set pàgines sobre un curset de Poda que el Club Card va organitzar juntament amb el PPO (Promoció Professional Obrera), que va provocar un cert d’aldarull en el poble, per mor de què els seus criteris diferien molt dels que solien emprar els podadors professionals. Posteriorment n’organitzàrem un altre de Fusteria de taller, a Can Gostí, que va durar prop d’un any i comptà amb molta participació, tant de professionals com d’afeccionats, i que va proporcionar el carnet de fuster a tots els que els cursaren.

La revista del mes d’abril estava dedicada –gairebé integrament– a la publicació dels articles que havien fet els lletraferits que l’any anterior havien participat en la Primera Setrmana Cultural en homenatge a mossèn Salvador Galmés. Consider que va esser una de les més importants dels 41 anys en què es va publicar Flor de Card, perquè va servir de base per a la popularització arreu de l’illa de la figura del capellà Capirró. Aquest era el seu contingut: Homenatge (reproduïa el primer editorial, explicant el perquè del nom de la revista; Pròleg de la primera edició de Flor de Card (Salvador Galmés); Poema de Guillem Colom dedicat als que ens cuidàvem del Club Card i de Flor de Card; Breu biografia de Salvador Galmés, transcrita de la que havia fet anteriorment Joan Pons Marquès, traspassat feia 3 anys; Homenatge a mossèn Salvador Galmés (Bartomeu Torres Gost); La doble personalitat cultural de mossèn Galmés (Francesc de Borja Moll); Les denúncies de Salvador Galmés (Jaume Vidal Alcover); Mossèn Galmés novel·lista (Gabriel Janer Manila); Sobre l’estil literari de Salvador Galmés (Josep Maria Llompart); La poesia épico-lírica en la novel·lística de mossèn Salvador Galmés (Guillem Colom); Algunes notes sobre La dida (Guillem Vidal Oliver); Antígona i el tema del mort desenterrat (Gabriel Janer Manila); L’homenatge a Salvador Galmés (Llorenç Capellà); Presentació del “Petit grup de Santanyí” (Miquel Pons); i Agraïment del Club Card a tots els qui havien col·laborat en aquesta publicació. Anys més tard férem una reedició d’aquest monogràfic, amb un tamany un poc més reduït.

RaimonEl mes de juny publicàrem una entrevista de deu pàgines a Raimon, que es va fer a un hotel de s’Illot, per a la qual comptàrem amb la col·laboració d’Antoni Riera Melis, que estava més al dia que nosaltres dels moviments estudiantils de protesta que aleshores hi havia per Barcelona. Donada la importància del cantautor, pràcticament no retallàrem res del que havíem gravat, la qual cosa ens hauria pogut provocar problemes perquè no es va mossegar gens la llengua i ens va dir tot el que trobava sobre la situació política del moment (pensem que mig any abans havien assassinat Carrero Blanco). A l’entrevista es parla dels moviments arabistes, de la seva tasca de donar a conèixer els poetes de parla catalana (Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Salvador Espriu…), de l’anticatalanisme de les institucions valencianes, de la seva pròpia evolució artística, de la censura a moltes de les seves cançons, de les llistes negres a la televisió, de la prohibició del seu llibre Poemes i cançons, de l’imperialisme nordamericà, dels tres recitals que havia fet a l’Olimpia de París… Ell era –i segueix essent– un home senzill, que reconeixia que “cantant no es fan revolucions, però tampoc no hi ha hagut revolucions sense cançons”.

A la revista del mes d’octubre hi ha un reportatge de sis pàgines sobre les gestions fetes per normalitzar ortogràficament el nom del poble, que inclou el decret de batlia, l’informe de secretaria i l’acord del plenari, encara que oficialment no es canviaria definitivament fins el 19 d’octubre de 1982, quan ho va aprovar el Consell General Interinsular. Començava, així, oficialment, la normalització lingüística a Sant Llorenç, que anys més tard es veuria incrementada amb altres accions: els noms dels carrers, el Reglament, la tasca de l’escola i l’església…

(La il·lustració de l’acudit és de Guillem Nadal i la de Raimon, de Miquel Rosselló)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.