1975-76

La crisi que voltava Flor de Card va esclatar defititivament l’estiu de 1975 i aquell any només es varen publicar quatre revistes: gener/febrer, març, abril i maig/juny. Des del juliol del 75 fins al desembre del 76 també imprimírem dues revistes més –de tirada reduïda–, però només amb un Editorial a la primera i amb els fets més rellevants esdevinguts en el poble, dins la secció del Batec. Aquestes dues revistes, vistes en perspectiva, tenen la seva importància, perquè constitueixen el lligam entre les dues etapes de Flor de Card i permeten atorgar-li continuïtat, tant en els continguts com en els objectius que ens havíem marcat quan va néixer, encara que la manera d’elaborar-la va haver de canviar radicalment.

La revista corresponent als mesos de gener/febrer tenia tres articles que, segons la meva opinió, destacaven per sobre dels altres. El primer, de mossèn Antoni Gili, feia referència a la ubicació de la primera església de Sant Llorenç, Santa Maria de Bellver, que el capellà artanenc encara situava a les cases de Son Vives. Vint-i-cinc anys més tard –el gener de l’any 2000– va publicar el llibre De Santa Maria de Bellver a Sant Llorenç des Cardassar, on demostrava que el que creia que era una església del segle XIII en realitat era un celler, opinió que va provocar una aferrissada discussió amb mossèn Joan Font, aleshores rector de Sant Llorenç.

El segon era un article provocatiu que va sortir amb el titular L’ase i la mosca, en el qual s’especulava amb què si una mosca es posava damunt l’esquena d’un ase, aquest no la podia arribar ni amb la boca, ni amb la cua, ni amb les potes i que, a la llarga, de tant espolsar, arribaria a trabucar. Naturalment, l’autor de l’article suggeria i els lectors interpretaren que l’ase era l’Ajuntament i la mosca Flor de Card.

El tercer, constituïa una crítica a l’Ajuntament i a l’Església per la reforma del Lloc Sagrat, sobretot perquè s’havien arrabassat dos oms que s’havien sembrat feia dècades. Més tard aquests articles varen esser contestats pel rector Joan Rosselló, la qual cosa va comportar una certa polèmica, que no va arribar a les mans.

L’Editorial de la revista del mes de març parlava obertament de la crisi que estava travessant Flor de Card, que atribuïa a diverses causes: la pròpia estructura de la revista, les pressions i amenaces del Consistori a la darrera Junta de Coordinació i el paper del president del Card, que alhora era regidor (Bartomeu Pont). Es plantejaren tres camins a seguir: Seguir fent el que ens agradava, és a dir, continuar igual; obeir les autoritats i publicar només els que ens autoritzassin; no fer res i tancar la revista. Per ajudar a decidir-nos férem una enquesta entre els subscriptors, que publicàrem el mateix mes, a les conclusions de la qual consideràrem que Flor de Card no es llegia tant com voldríem, però que era necessària perquè deixava una certa petjada dins el poble; els articles que més interessaven eren els locals i, en general, no la consideraven ofensiva; per això calia conservar l’autonomia i la independència dels poders públics.

La darrera revista de la primera època, corresponent als mesos maig/juny, començava amb un llarg Editorial que titulàrem La determinació, en el qual es comunicava als lectors que a partir d’aleshores Flor de Card canviaria radicalment: en lloc de sortir cada mes tendria una periodicitat irregular i només es publicarien treballs amplis i més elaborats, sense estar sotmesos a cap data concreta. Ja intuíem que amb aquest sistema es corria el perill de què poc a poc anàs mancabant, com de fet va succeir, però la tensió amb alguns membres de l’Ajuntament, un cert desinterés per part dels lectors i la rutina en què havien caigut els redactors no oferia gaire més possibilitats.

A part de tot això, la Junta Directiva del Club Card havíem enviat una carta a la corporació mostrant-li la nostra disconformitat amb la decisió de convertir el Pou Vell en una cotxeria, carta que no els va caure gens bé. Vengué a esser la gota que va fer vessar el tassó i l’aprofitaren l’avinentesa per donar-nos de temps fins al final de l’any per abandonar el local social, situat a la segona planta de l’Ajuntament. Nosaltres intentàrem traslladar-nos a algun local de l’Església, però tampoc no aconseguírem convèncer el rector, que només ens va deixar un quartet de l’Escola Nova per emmagatzemar el material.

Sobre aquesta primera etapa, entre d’altres coses, Pere Rosselló Bover va escriure, en el “Llibre del Centenari”: “El més significatiu és l’interès pels temes d’opinió sobre problemes d’actualitat. Per una part, els continguts tractats solen esser ben propis del moment en què la revista sorgeix: un moment de canvi social, quan a l’Estat espanyol –aïllat voluntàriament pel franquisme– comencen a arribar algunes de les transformacions de la manera de pensar i de viure que ja es donaven arreu del món occidental. Per una altra part, aquests temes són també ben propis d’un equip de redacció format per gent jove, que cerca posicionar-se davant diversos fets aleshores candents: la igualtat de la dona, la llibertat religiosa, els drets humans, la sexualitat, l’alcopholisme, etc”.

Així, després de tres anys i mig, Flor de Card, que quan va néixer havia begut de les fonts de la revista Jovent, de l’Alqueria Blanca, tenia com un dels referents Es Castellet, de Bunyola i que havia ajudat a crear Voramar, de Peguera i Y… de Son Macià, va tancar la seves pàgines durant un any i mig. I fou una llàstima, perquè m’hagués agradat veure com hauria tractat un tema tan important per a nosaltres com fou el pas de la dictadura a la democràcia.

(El dibuix és de Miquel Rosselló)