La curiosa idiosincràsia mallorquina

Ser mallorquí és una autèntica paradoxa de per si. Hi ha tantes coses en les quals  som contradictoris que és ben difícil que algú ens arribi a entendre. De fet, si féssim un poc d’introspecció, veuríem com de complexos arribam a ser. No sé si és el fet de viure en una illa on el vent ens fer de tots costats; si és el pes del  nostre passat històric; si som una raça a part amb un ADN particular… però som ben  i ben particulars. 

Podríem començar per la nostra nacionalitat. Tenim des d’independentistes fins a gent que se sent espanyola  (segons les enquestes, la majoria), passant per alguns que reconeixen ser balears i d’altres que rebutgen aquest terme i prefereixen anomenar-se exclusivament mallorquins. Però no acaba aquí l’esbart de sentiments contraposats.  Si bé, com hem dit,  molts de mallorquins se senten espanyols, després aquests mateixos són els primers d’acusar (sovint de mala manera) els peninsulars de “forasters”. Com quedam? Som espanyols  o no ho som? Per què idò els veuen “diferents”?

Igualment passam de la política nacionalista (ni UM abans, ni Més ni ER ni PI ara, són dels partits més votats a les Illes), però bé que ens queixam del centralisme de Madrid. Que si ens roben, que si generam doblers perquè després se’ls gastin per allà… Ara a l’hora d’anar a votar elegim religiosament els partits estatals. No hi ha qui ens entengui!

Després podem endinsar-nos en el curiós món de l’idioma. N’he sentit de tots colors: que xerram català, d’altres que ni volen sentir xerrar d’aquest mot i li diuen mallorquí, d’altres que per tal de no anomenar el “mot demoníac” en diuen “llengua pròpia” a seques (com el bo d’en Company), i  n’hi ha que fins  i tot encara es creuen que som un dialecte del castellà. Això sí, del que diuen les universitats o els lingüistes experts ens en fotem, ans ens inventam una llengua com la “baleá” (amb gramàtica inventada i tot perquè pareixi més seriosa la cosa). Però el millor de tot és quan venen els puritans a acusar el català de Barcelona  de contaminar la nostra llengua summa: que si abans no senties nins que diguessin “noi”, “pantalons”, “sóc”… La veritat, no ignoraré que n’hi pugui haver alguna, però per una que n’hi ha d’aquestes n’hi ha cent del castellà (“puesto”, “joder”, “mejillón”…), però per això misteriosament aquests “pastors de la llengua” ni s’escandalitzen. De fet, són els mateixos llumeneres que encara diuen que “cera” és la paraula verdadera mallorquina (realment és un castellanisme bastant recent provinent de “acera”) i no “voravia” (estàndard), ignorant que l’opció mallorquina genuïna seria “empedrat”. És el que passa quan jugam a ser el que no som.

Un altre tret que ens caracteritza és la poca estima que tenim per la nostra llengua (l’anomenem com l’anomenem). La consideram tan poca cosa i tan poc útil que quan algú ve i ens xerra castellà, nosaltres automàticament  li contestam en castellà. “Ho feim per educació” diran alguns per justificar aquesta acció, però no conec cap altre país que ho faci (deu ser que són uns maleducats). La paradoxa de tot això  arriba quan els dos interlocutors al final resulta que són catalanoparlants, però com que el primer s’ha dirigit des del principi en  castellà (per això de l'”educació” davant un desconegut)  l’altre li ha contestat de la mateixa manera. Casos com aquest, malauradament, n’he vists molts a hotels, restaurants… Per no xerrar dels que xerren tot lo dia en català i fins i tot n’hi han rebut l’educació, però a l’hora de fer coses serioses (escriure, llegir, veure la tele o cinema…) ho han de fer castellà, “perquè queda millor”.

I la nostra autoestima arriba a baix de tot quan d’errades lingüístiques xerram. No vos heu fixat mai que si jo dic “m’has robat el puesto” ningú riu ni te diu res (excepte si és algun pesat  filòleg) mentre que si dius “me haces golas” tothom se’n burla una bona estona o, pitjor encara, defenestra el sistema educatiu que tenim “perquè no ensenyen bé el castellà”. Deu ser que consideram  la nostra llengua poca cosa i la podem desvirtuar com volguem (amb els barbarismes que ens surtin del sarró) i l’altra, la castellana, és sagrada i no es pot tocar ni embrutar.

I més enllà de la llengua també trobaríem altres exemples. Vivim del turisme, però no dubtam a embrutar els nostres camins amb tot tipus de residus (llosques, llaunes, papers…); la llei del lloguer turístic (impossible que vagi bé) també resumeix tota la nostra gamma social: des dels hotelers que el volen prohibir perquè ho volen tot per ells, fins als propietaris que els interessa tenir uns diners extra, passant pels ecologistes que no en volen ni sentir xerrar. I podríem seguir  durant pàgines i pàgines. Perquè “lo nostro” (que diria el d’Acorar, per cert una altra obra que es qüestiona el que som) és ben difícil d’explicar.

I és tan així que fins i tot no ens aclarim per triar la diada de la nostra festa nacional. Si ni sabem acordar una simple festa, com ens hem d’aclarir amb altres assumptes més seriosos? Uns volen dia 31 de gener, festa de l’estendard (que celebra l’arribada de Jaume I) i altres dia 12 de setembre (que celebra el jurament dels privilegis del Regne de Mallorques). Ni en això ens aclarim… Som un cas!

Frase destacada: “En un cinema ple de persones cada espectador veu una pel·lícula diferent, perquè hi ha tantes pel·lícules possibles com espectadors a la sala.” (Michael Haneke, director de cinema)

2 comentaris a “La curiosa idiosincràsia mallorquina

  1. Frase destacada: “En un cinema ple de persones cada espectador veu una pel·lícula diferent, perquè hi ha tantes pel·lícules possibles com espectadors a la sala.” (Michael Haneke, director de cinema)
    +1

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +2 (de 2 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada