En Tià pegà bot a Barcelona

En Tià, ben formal i en el correcte paper de convidat, va arribar unes hores abans de començar el dia de festa. Una festa major, extraordinària, única, multitudinària; un tribut a l’alegria, als llibres i a les roses del Sant Jordi barceloní.

Anava ben acompanyat. El nostre editor i alhora autor de la presència tiana, en Tomàs Martínez, acompanyat de na Xisca, i en Mateu «Xurí» el glosador, que lligaria la presència d’en Tià amb la diada de Sant Jordi. Llibre i persones feien tot u.

Feren espera i presència en el nou Espai Mallorca, llibreria, cafè, lloc de presentacions i, sobre tot, punt de trobada. Ves per on i sense anar-ho a cercar hi va aparèixer un dels néts (o era renebot?) de l’amo en Sebastià Pomar, un dels darrers contadors de rondalles de la vila que ens recordà, a tots els que volguérem escoltar, aquella vella edició conjunta entre Flor de Card i Cap Vermell. En Mateu va fer els honors i en Tomàs parlà d’anècdotes i detalls d’en Tià…

Conten com a cosa certa una amagada trobada entre en vell Sant Jordi i en Tià nostre, just arribat. Una trobada ben sucosa. Tothom coneix el vell Sant Jordi, aquell que fomenta el coratge matant, sense compassió, el drac de la por i altres dracs interiors en cada un de nosaltres.
Darrerament la seva tasca també s’ha vist qüestionada, -tots tenim zones assolellades i altres ombrejades-: alguns han interpretat la seva valentia en salvar la bella i jove donzella com a tasca interessada derivada d’una certa actitud masclista. Altres, també, consideren que la festa mostra, potser una mica massa, un llautó econòmic exagerat…
Ja se sap ningú, ni tan sols els mites, pot aspirar a agradar a tothom.

El vell Sant Jordi, ben en el seu paper, es va centrar en l’escolta activa, en somriure i caparronejar tot el que li contava el jove Tià nostre mentre el mirava als ulls. Diem que és “nostre” perquè més enllà del lloc on va néixer, més enllà de les possessions on va laborar, més enllà del malnom afegit «de sa Real», en Tià és, sobre tot, universal.
En Tià li contava el seu enginy per desfer-se’n amb elegància dels poderosos, fossin comtes o capellans, utilitzant la fina arma dels mots.
I també la manera amb que hom pot anar més enllà d’un mateix, de passar de porqueret a persona mítica, amb la força de la persistència, del desig, de la voluntat.
Però on realment el vell Sant Jordi va romandre astorat, estafaril·lat, va ser amb la força, amb l’ús que en Tià donava al llibre, al coneixement que porta el llibre.
El llibre com a eina per a missions impossibles com obrir i tancar la muntanya del Tresor, el llibre com a instrument per fugir del dimonis i dimonions que feien ganyotes amenaçadores des de les parets de les coves. I, sobre tot, el llibre coma eina per ridiculitzar les fanfarroneries d’aquells ambiciosos que utilitzen la força i que no els «espanta vent ni aigo».
Sant Jordi, essent vell, savi i patró dels llibres, desconeixia les eixides d’en Tià amb el seu «Llunari»; per això li va prometre un dia de festa esplèndid, curull de llum i de persones.
I així va ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.