Flor de Card 45 (V)

La represa. Qüestions prèvies

Després d’un any i mig d’inactivitat –o, millor dit, d’una activitat ralentida, perquè ja s’ha dit que entre el juliol de 1975 i el desembre de 1976 tiràrem dues revistes amb informació local–, a principis de 1977, un grup reduït dels que hi havíem treballat des del començament ens plantejàrem la possibilitat de tornar reemprendre l’edició de Flor de Card, cercant nous col·laboradors. Aquesta decisió no fou fàcil, perquè sabíem que hauríem de canviar radicalment la manera d’editar-la, ja que no disposàvem d’un local social com el que tenia el Club Card a la segona planta de l’Ajuntament. Abans, gairebé tota la feina era col·lectiva: molts dels articles es discutien de manera conjunta, encara que un se’n cuidàs de redactar-los, els il·lustradors que estaven disponibles (Antoni Quetglas, Guillem Nadal, Miquel Rosselló, jo mateix…) feien la seva tasca, els mecanògrafs (els que tenien un poc més de pràctica) passaven els articles a clixé, els de la multicopista (Guillem Quina, Pere Mesquida, Andreu Amer…) se’n cuidaven de la impressió, i, entre tots, enrevoltàvem la revista i la grapàvem.

Fent un incís, potser convé explicar un poc com es duia a terme la feina d’impremta. La màquina base era una multicopista marca Rex Rotary semblant a la de la imatge que, per als que no saben de què els parl, venia a esser com una premsa que disposava de dos rodets, un dels quals anava entintat i l’altre no, i entre els dos passava el clixé i una fulla de paper en blanc a cada rodada (treguent comptes damunt-damunt: 300 revistes a 25 pàgines cada una: 7.500 rodades cada més). El clixé era de paper com a de ceba i, per escriure-hi, havíem de llevar el rodet de tinta de la màquina d’escriure, per a què les lletres, en foradar-lo, sortíssin més clares. Si ens equivocàvem, tapàvem l’error amb una pasta blanca de la marca tippex i esperàvem que s’eixugàs; després, retrocedíem i tornàvem escriure damunt. Els dibuixos els fèiem amb un punxó i davall el paper de ceba hi posàvem una fulla de plàstic especial que tenia un poc de relleu molt fi, el que facilitava que el clixé es foradàs per permetre el pas de la tinta. O sigui, que escriure una pàgina i fer-hi algun dibuix duia un poc més de feina que la que du ara amb l’ordinador… En estar totes les pàgines impreses les col·locàvem per ordre damunt una taula grossa i tots els que podíem arreplegar pel local agafaven una fulla de cada caramull fins que tenien un exemplar complet; després, un altre col·laborador grapava totes les fulles amb una grapadora grossa i ja teníem una revista acabada. I així fins que havíem enllestit les 300 o 400 revistes que tiràvem cada mes. A la segona etapa, això va haver de canviar i durant els anys vinents l’única cosa que fèiem igual era l’enrevoltada, que solia esser a la rectoria, que s’havia quedat la taula grossa del Club Card.

En els primers anys jo treballava al ram de l’hostaleria, a Peguera, per la qual cosa durant els mesos d’estiu no participava en aquesta tasca col·lectiva; cada mes enviava un o dos articles totalment acabats i passats al clixé, que els companys se’n cuidaven d’imprimir. A la segona etapa, però, ja havia deixat la feina amb els estrangers i m’havia decantat pel món financer, m’havia casat i vivia a Sant Llorenç, la qual cosa em proporcionava més temps lliure. Així, quan ens plantejàrem la possibilitat de reeditar Flor de Card, jo vaig dir que estava disposat a assumir una part de la tasca que abans fèiem entre tots, picant a la màquina d’escriure aquells articles esporàdics que ens arribassin de fora. És a dir, a partir de 1977 vaig passar a esser el coordinador de Flor de Card, assumint cada vegada més responsabilitats i, com és lògic, més feina. Aquí val a dir que figurava que el director era en Bartomeu Domenge, d’es Piset, perquè amb la nostra feina (la d’en Guillem i la meva) no era recomanable que apareguéssim com a darrers responsables; des d’aquí li vull fer arribar el meu agraïment pels anys en què va assumir l’última responsabilitat oficial de la revista.

Aquesta decisió de reemprendre l’edició de Flor de Card no va esser gaire fàcil, no només per la tasca que suposava haver d’envestir una feina molt diferent d’així com la fèiem abans, sinó també perquè aleshores ja feia més d’un any que s’havia mort en Franco, s’atracaven les primeres eleccions generals i se sabia que després arribarien les municipals. O sigui, dins el Club Card hi havia diferents tendències polítiques i les que tenien un caire més aviat conservador –més o manco apropades a Josep Melià, que havia fundat el Partit Nacionalista de Mallorca i que més tard es passarien a la UCD– sospitaven, amb encert, que si tornava sortir la revista no era probable que els fes gaire propaganda. Per això hi posaren tots els entrebancs que pogueren, però nosaltres vàrem esser més caparruts que ells i a la reunió del Club Card de febrer de 1977 s’acordà que Flor de Card tornaria sortir a rotlo, malgrat les afirmacions d’alguns dels membres de la directiva que ens acusaven de què la revista havia “tirat el Club Card abaix”.

Començava així la nova etapa de la revista, que, amb els alts i baixos de tota activitat lúdica i altruista, duraria 35 anys més i arribara fins el desembre del 2012, després de donar pas a Card.cat.

3 comentaris a “Flor de Card 45 (V)

  1. Segurament, una de les característiques de “Flor de Card”, com ja s’ha comentat altres vegades i que no sols afecta aquella primera etapa, n’és la incertesa de la seva aportació a la comunitat. Sabíem el ressò dels articles polèmics, coneixíem també, a través de les “Juntes de Coordinació”, que el poder tenia la pell molt fina, però poca cosa més: De què serveix la feina feta?, anam pel camí que volem transitar?, és útil la revista?…eren interrogants que, adesiara, ens fèiem i no sabíem contestar.

    En aquest intent d’avaluació de la feina feta, en la necessitat de ponderar altres mirades i opinions s’ha de situar, idò, l’enquesta que es va fer a l’estiu de l’any 1973, després del numero 16.
    Demanàrem opinió a persones locals i externes que, d’alguna manera eren els nostres referents: persones de pes reconegut, estudiants universitaris llorencins…. Així, entre altres:Blai Bonet “(Després d’alabar l’entrevista a l’amo en Jordi Banyeta a “Rota”,”No deixeu que se mustiï aquesta “flor de card”),Rafel Ferrer (“una publicació que em fa enveja”), Antoni Riera Fullana (“gran perfecció en la presentació i acabat”), Jaume Oliver (“m’agrada molt el seu gest de voler prendre el pols a la gent/ instrument útil, afinadíssim”)
    Opinions que, en conjunt, i malgrat esperarem contestes que mai varen arribar, varen resultar un fort element motivador i, alhora, motor de canvi (pocs mesos després apareixeria la pàgina d’humor local).

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada