El passat 25 d’abril es va celebrar la diada de Salvador Galmés amb una sèrie d’actes (que després tengueren continuació la resta de la setmana, com  la trobada de gegants). Card.cat també va col·laborar-hi i organitzà la lectura pública del relat El garriguer d’Infern a l’Espai 36.

L’acte va anar d’allò més bé, tant per l’assistència de públic com per la qualitat dels lectors, i en quedàrem ben satisfets. A part, l’acte finalitzà amb una presentació d’un servidor de la ruta literària digital del Garriguer d’Infern, la novel·leta que precisament es llegí. Em va parèixer que podria servir per situar i contextualitzar geogràficament el relat, a part d’exhibir el dot de Salvador Galmés per descriure la nostra geografia.

A continuació en podeu llegir els diversos fragments comentats amb les fotos corresponents dels llocs que descriu: 

1. LA VALL. Entre el massís de Calicant i el puig d’Alpara , s’obre una petita vall que llenega suaument vers la vila . Les vessants frontereres de les dues muntanyes congrien el torrent d’Albarca, mort de set fins al gorg de Les Planes, a on s’atipa d’aigua, corre embriac per dins un codolar i s’afica, fart de riure, dins l’entranya insadolable de l’avencar de Sant Llorenç.

2. POSSESSIÓ D’INFERN   Part davall la pleta, la pendent s’ajeu a un replà ermàs, llepant el fons de la vall, on s’adreça un fasser altíssim davant una masia primitiva i ruïnosa: Infern. N’és propietària la Gran Cristiana, senyora d’una vasta possessió partida en dotze predis o masies.  

3. BARRANC Devers mitjan ampit, la roca s’escuixa violentament formant un barranc escambuixat de garriga hirsuta, obert a migjorn, que escup els saragalls pendent avall, dins el torrent. A l’entreforc, aferrats a la roca, lluiten amb el temps i la vellor altres ullastres mil·lenaris, de soca corcada, pàtria inviolable de nombroses colònies de formigues carnisseres. 

4. ULLASTRES Ullastres, adusts i vells com les mateixes pedres, abraçats de vidalba en joventut perpètua, que al temps de pascor les adorna bellament de boira florida. Llavors semblen vells presumits, seny a perdre per la temptació blanca d’una verge folla. Però al cor de l’estiu, enlluernats de sol i en la prova dura del mestral a l’hivern, recobren sa honorabilitat hieràtica de guardians de les ruïnes que per ventura estogen la tomba inviolada d’un patriarca prehistòric, o d’una verge sagrada, o d’una tribu d’herois. Els vells ullastres potser ho saben, i guarden amb lleialtat incommovible el misteri de trenta centúries, apilotats i compactes, en host formidable, eriçada de brancons que punyen i féren com a llances.

5. PUIG ALPARA Errívol i soliu, el Mal-Home feia talaia predilecta d’un promontori del puig d’Alpare, en forma de mamelló, voltat de càrritx i camamil·la.  Vers tramuntana s’obria en ventall policrom la meravella de la badia d’Alcúdia, a redòs de Formentor; a man dreta, replomava el bec de Ferrutx, pitrera rocosa i colrada de la serra d’Artà; i a l’esquerra, el massís de Calicant s’ajaçava dins la planície amb mòrbida elegància. Vers orient era un descans guaitar el vast domini jurisdiccional, clapat de conror i garriga, mogut de comes i turons. I més enllà, la vila dins un encís de llunyania, i més enllà encara, el dors lluent de la mar.

6.  AMETLERS FLORITS DE LA VALL  Al terme de la vall, dins l’alou llunyà de la vila, els ametlers florits escampaven una suavitat de llençol. Més endins, l’esquena de mar, ara semblava d’argent, suara de plom. Bufava vent de tramuntana. L’aire titil.lava de diafanitat. Pel cel volaven núvols de ventre fosc i pits tornassolats, que projectaven llurs ombres fantàsticament llenegadisses sobre fondals i turons de l’afrau malplana. Venien de la serra del Nord, esblaimada dins l’horitzó, i àdhuc pareixia que n’exhalaven el puig de Calicant i el bec de Ferrutx. Qualcun llepava el puig d’Alpare amb besada blanca, que la blavor del cel engolia o el vent espellissava empenyent-lo vers la mar llambrejant”