L’Adagio Albinoni

L’engany musical és una espècie de mentida, segons la qual un músic composa una peça i l’atribueix a un altre, sempre de categoria superior. El més prolífic en aquest aspecte fou Fritz Kreisler (1875-1962) que va assignar fins a 16 obres seves a Boccherini, Bach, Couperin o Vivaldi, per només esmentar alguns grans compositors. També és famós Henri Casadesus (1879-1947) i el seu germà Marius (1892-1981), que van composar i atribuir diverses peces seves a Bach, Händel i Mozart. N’hi ha molts més, però avui m’interessa parlar de Giazotto, nascut a Roma el 1910 i mort a Pisa el 1998.

Remo Giazotto va esser un musicòleg italià conegut per la seva catalogació i classificació de les obres de Tomasso Albinoni (1671-1751), del qual en va escriure una biografia. Va esser crític musical i editor de la Rivista musicale italiana i fou professor d’Història de la Música a la Universitat de Florència, a més de moltes altres activitats relacionades amb la música.

Després de la Segona Guerra Mundial, assegurava que havia trobat un manuscrit original d’Albinoni a les ruïnes de la Biblioteca Estatal de Dresde, que contenia fragments d’un adagio que no estava acabat. Ell deia que l’havia completat i que el resultat era el famós Adagio en sol menor per a orquestra de corda, però en realitat el que havia trobat només era el pentagrama del baix i sis compasos d’una melodia que se suposa que formava part del moviment lent d’una sonata a trio. Avui en dia, tots els experts coincideixen en atribuir únicament a Giazotto el famós Adagio Albinoni, que moltes vegades s’esmenta malament quan s’hi introdueix la preposició “de” i se’l titula Adagio d’Albinoni, com si l’autor fos el compositor italià dels segles XVII i XVIII. Val a dir que aquesta és l’única peça coneguda de Giazotto.

L’obra, probablement la més famosa de totes les composicions del barroc –o millor dit, suposadament barroca– es va escriure el 1945, es va publicar per primera vegada el 1958 i ha format part de nombroses pel·lícules: El procés, d’Orson Welles (1962), Gallipoli, de Peter Weir (1975), L’enigma de Kaspar Hauser, de Werner Herzog (1974) o The doors, d’Oliver Stone (1991), per només citar-ne algunes.

La imatge de la portada correspon a Tomaso Albinoni i l’altra a Remo Giazotto.

 

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada