Flor de Card 45 (VII)

1978

A la revista del gener d’aquell any, a més de començar a fer boca de cara a les primeres eleccions municipals després de la Dictadura –que ja se suponien més o manco properes–, hi ha tres articles que reivindiquen la nostra llengua i la nostra cultura. Un és del rector Joan Rosselló, titulat “Qui era la Balenguera”, un altre de Guillem Pont sobre “Catalanismes” i un tercer de Pere Josep Llull, que parla del “Català, idioma oficial”. En aquells anys, gairebé cada mes hi havia articles semblants, intentant posar el nostre granet d’arena de cara a la normalització de l’ús del català i del coneixement de la nostra història.

El mes de març tenia un Editorial si més no curiós; en realitat era un cartell reivindicatiu de caràcter social, ja que damunt el dibuix d’un poble hi havia el següent text, en lletres grosses: “Escola mallorquina i gratuïta ara!!!”. A l’interior hi ha diversos articles que encara parlen de la situació del Club Card; en Guillem Pont insinua una “Nova singladura”, materialitzada en dues tendències polítiques de la junta directiva; n’Antoni Font llança alguns “Per què?” a diverses persones i institucions del poble i també publica una esquela del club, articles que varen esser contestats per tres col·laboradors a la revista del mes següent.

A la d’abril, poc temps després de la mort de don Martí Rosselló, en Guillem parla de les tres etapes que va tenir la seva relació amb el club i amb Flor de Card, passant d’esser-ne un fervent impulsor en els seus inicis, a col·laborar amb la revista i autonomenar-se “conseller espiritual” del club, fins allunyar-se’n definitivament, probablement perquè no valoràrem així com ell volia els seus “Retales históricos”, que havia anat recopilant durant molts anys.

A la revista del maig, Flor de Card va experimentar un canvi d’aspecte que la fer més atractiva i, de pas, ens va llevar molta feina. Ja s’ha dit que des del 1972 fins el 1976 la impressió la fèiem amb una multicopista manual que havíem comprat, però quan reemprenguérem la publicació ja havia tornat vella i no valia la pena arreglar-la ni comprar-ne una altra, així que fins l’abril de 1978, continuant amb el mateix sistema, anàvem a tirar-la a l’hotel Borneo, a Cala Millor –on hi treballava n’Andreu Amer–, que disposava d’una multicopista semblant a la nostra, però que ja funcionava amb electricitat. A partir del maig, com s’ha dit, donàrem una passa més i passàrem al sistema de fotocòpies, amb alguna portada tirada en off-set, sobretot les que contenien dibuixos meus, a tinta xina, de diversos indrets del poble, majoritàriament possessions. Deia que ens va llevar molta feina perquè ja podíem escriure els originals en paper normal, sense haver d’emprar els clixés de paper de ceba que havíem utilitzat els sis primers anys.

A més de la part estètica, però, el 1978 també va suposar un canvi radical per Flor de Card, ja que es va crear l’Associació de la Premsa Forana de Mallorca, de la qual en vàrem esser fundadors, juntament amb altres revistes de tirada mensual o setmanal. Gràcies a ella, ens vàrem relacionar amb gent de tota l’illa que tenia problemes semblants als nostres i, per tant, obrírem molt el nostre horitzó, al temps que aconseguírem, gràcies a les subvencions institucionals, una estabilitat econòmica que mai no havíem tengut i que ens va permetre, anys més tard, envestir la publicació dels llibres que conformen la col·lecció Es Pou Vell. Amb aquesta associació començàrem la publicació d’Editorials conjunts, consensuats entre les revistes que en formaven part, per fer un cos davant els problemes que afectaven gairebé tots els pobles de Mallorca.

El mes de juliol també el consider important, perquè vàrem començar una campanya per la normalització de la nostra llengua als carrers que al cap de pocs anys va donar el seu fruit. Es tractava del dibuix d’una casa, d’un quart de pàgina, que posava: “Volem noms populars i en mallorquí a places i carrers”. Va suposar la primera iniciativa de cara a eliminar els noms franquistes i posar-ne de populars i en mallorquí, i a força de donar la tabarra un mes sí i l’altre també, després de les primeres eleccions democràtiques l’Ajuntament va fer allò que reivincàvem. Pensem que, en aquest sentit, fa gairebé 35 anys que no hi ha cap nom franquista als carrers de Sant Llorenç, al contrari d’altres indrets, que encara en tenen alguns. El mateix mes publicàrem un ampli reportatge sobre l’elaboració de bosses d’argent, a començaments del segle XX, que va suposar la primera activitat pròpiament femenina del poble, poc abans de començar l’etapa dels brodats.

A la revista corresponent al mes d’octubre es dóna compte de la publicació del primer llibre sorgit del grup de Flor de Card, anterior a la col·lecció Es Pou Vell. Es tracta de la “Història de Sant Llorenç. Segles XIII-XVI”, elaborat per Ramon Rosselló –que a partir d’aleshores es convertiria en col·laborador habitual de Flor de Card–, amb pròleg d’Antoni Riera Melis i dibuixos meus. Anys més tard també publicaríem una espècie de continuació, a cura de Josep Segura Salado, que abastaria des del segle XVII fins a començaments del XX.

Aquell any hi va haver moltes més coses dignes de menció (la sèrie d’articles sobre “Classes socials i llenguatge” de Jaume Vidal Alcover, per exemple), però no es tracta de fer-ne una relació exhaustiva, sinó només de dibuixar amb quatre pinzellades el que va esser la premsa local llorencina fa més de quaranta anys.

Il·lustracions: Campanya de normalització del català i eliminació de noms franquistes (el dibuix podria esser de Miquel López Crespí, aleshores dirigent de l’OEC); en Sebastià “Galina”, de Josep Cortès; portada del llibre “Història de Sant Llorenç”, amb dibuix de Pere Bennassar.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada