Entrevista a Catalina Ferrer

Fa uns dies us vaig anunciar la meva renúncia a continuar fent la secció d’entrevistes “Coneixen en/na…”, més que res per esgotament. Però a canvi començam des de Card.cat unes entrevistes més d’actualitat, relacionades amb la gent del terme que hagi fet o participat en algun esdeveniment, acte, obra…  digne de ser mencionat. No fa falta dir que s’accepten suggerències i també advertesc que a vegades gent que no és del terme però hi du a terme alguna cosa interessant també serà apte de ser entrevistat.
I començam, com no podia ser d’altra manera, amb la protagonista d’aquesta darrera setmana, na Catalina Ferrer, autora d’un llibre il·lustrat sobre el nou concepte de família, I tu què tens?

Sigues sincera… quantes històries havies enviat a editorials abans que te publicassin aquesta? O has tengut la sort que hagi estat a la primera?

 No, no és la primera…tan bona no sóc! Crec que unes cinc històries de caràcter molt diferent a I tu, què tens?

– El tema del llibre toca el concepte de família i totes les variants amb què ens podem trobar avui en dia (matrimoni d’home  i dona amb fills, només una dona, dues dones, matrimoni separat…). Què t’ha motivat a escriure precisament sobre aquest tema?

  M’han fet aquesta mateixa pregunta un parell de vegades i la veritat és que no t’ho puc explicar perquè no ho recordo. Ara pens que la resposta que tothom espera que li doni és que jo som dona que estic amb una altra dona i si tingués un fill tendria el mateix conflicte que el protagonista…aquest seria un punt de partida lògic, però no recordo aquest pensament a les primeres proves. Potser fos una notícia que vaig escoltar a la ràdio mentre conduïa i amb això no vull dir que les idees siguin producte de la inspiració divina simplement que la monotonia de la conducció m’ajuda a pensar.

– Relacionat amb això, i en contraposició, quina opinió te mereixen personatges com els d’Hazteoír que duen a terme una campanya per tot Espanya a favor da la família tradicional?
M’inspiren entre burla i preocupació, que és el mateix que una persona de la meva condició els pot inspirar a ells. La diferència és que a ells nosaltres no els preocupam perquè som una guarda de malalts depravats que per ventura trobin la salvació en una lobotomia o en aigua beneïda. L’humor és un bon remei per afrontar aquests personatges perquè tanmateix no hi ha cap argument lògic que els pugui fer canviar d’opinió ja que la seva parteix d’unes conviccions que són tan profundes com intransigents.  La preocupació ve quan persones que no tenen la sort de comptar amb una família i un cercle d’amics com el meu han de viure situacions molt dures per culpa de ments obtuses. Quan això afecta a nins és del tot intolerable.
– Com vas conèixer la il·lustradora del llibre, Flavia,  i què tenia d’especial per elegir-la per fer els dibuixos de la teva narració?
 Sabia d’ella de feia estona, de quan treballava al museu. Un dia va sorgir, no recordo tampoc per què ni com, el seu nom per enmig de la conversa i se’m va quedar gravat… L’he anada seguint pel Facebook i per la premsa i vaig considerar que el seu estil, naturalista i detallista, era molt adient per aquesta història.
 
– Quina ha estat la màxima satisfacció de fer aquest llibre?
L’altre dia a la fira del llibre de Palma una completa desconeguda es va atracar amb el seu fill petit i van fullejar el llibre. Ella va dir: “Pau, aquí trobarem una família com la nostra”. De moment em quedo amb això.
 
– I la màxima dificultat?
 Escriure’l i trobar na Flavia va ser relativament fàcil ja que ella tot d’una es va engrescar. La veritat és que no puc dir que ens haguem trobat amb moltes dificultats ja que ella coneixia en Sebastià de Disset Edició i tot va semblar força rodat. Potser aquesta pregunta (o la mateixa entrevista) l’hauries de fer a na Flavia, ella ha fet una autèntica feinada.
Fas comptes repetir o tens en ment altres projectes de caire distint?
De moment no vull forçar els personatges ni crear una mena de “saga”. Tenc d’altres projectes que com ja he esmentat són molt diferents i m’agradaria tirar-los endavant. 
 
– Al poble te coneixem en les teves ocupacions de creadora i política. Què és el que t’atreu d’aquests dos camps i amb quin et quedaries?
De la creació m’atreu el silenci, el temps que passo en un altre òrbita on no hi ha factures, on pots parlar amb molta llibertat del que t’interessa. De la política cada cop ho tenc menys clar. Em quedo, sense dubte, amb el primer. 
 
– L’Elefant Verd era un projecte que t’il·lusionava molt relacionat amb els contes com el que tu ara acabes de publicar, però el vas haver de tancar aviat. Quines creus que van ser les causes?
100% econòmiques. Em puc permetre escriure un conte i que no me’l publiquin, al cap i a la fi l’única afectada sóc jo. Però no em puc permetre no pagar les factures del banc. Quan vaig haver tancat molta gent em deia que quina llàstima, que quin projecte més maco, que Sant Llorenç per amunt i que la gent de Sant Llorenç per avall. Curiosament la majoria dels que em deien això no havien vengut mai. 
 
– Què t’ha parescut la reacció de la gent, i especialment del poble, davant la teva creació? 
Immillorable . No m’esperava tanta gent ni de molt. Només tinc paraules d’agraïment per tots els que van venir i per tots els que volien però no van poder. He rebut missatges de gent que l’ha llegit amb els seus fills i, fins i tot, de l’escola…una passada. Gràcies a tots.
 
– T’has plantejat fer alguna creació via Internet (ja sigui en format blog, publicació a revista….)?  Ja te dic que Card.cat te’n faria ressò… 

Sí. Tenc un blog i tot això però m’avorreixen sobiranament aquests formats…Sé que m’hi hauria d’esforçar més. Si l’actualitzo us ho faré saber.

Gràcies Pau.

Deixa un comentari