Flor de Card 45 (VIII)

1979

Aquell any va estar marcat per les primeres eleccions municipals –celebrades el 3 d’abril–, que aclapararen gairebé tot el protagonisme, tant abans com després, amb els insòlits resultats que es donaren a Sant Llorenç a l’hora de triar el batle.

La veritat és que no sé ben bé com hauria d’envestir l’article corresponent a Flor de Card de 1979, perquè molts dels que dúiem el maneig de la revista ens implicàrem de ple en la candidatura del Grup Intependent de Sant Llorenç i això comporta que difícilment en podria esser imparcial: el director oficial (Bartomeu Domenge) i l’oficiós (jo mateix) érem els representants legals del GISLL (jo n’era el secretari i el representant davant la Junta Electoral); en Guillem Pont, durant gairebé el primer mig any, se’n va cuidar de la coordinació de la revista per deixar-me més temps lliure a mi per poder-me dedicar a la política; en Guillem Quina anava de número dos a la candidatura, que també estava integrada per Guillem Soler, Andreu Amer i Antònia Servera –col·laboradors de la revista–, entre d’altres. Així, encara que Flor de Card va publicar escrits de totes les candidatures que ens n’enviaren, hem de reconèixer que férem tot el que poguérem per evitar que la UCD de Bartomeu Pont aconseguís la batlia, maldament hagués tret cinc regidors i la resta (GISLL, GISC i PSOE), dos perhom.

No crec que sigui el lloc més adient per explicar el meu punt de vista sobre tot el que va passar en aquelles eleccions (per ventura un altre dia ho faré), perquè aquests escrits tracten de Flor de Card, no de l’Ajuntament, però sí he de reconèixer que aquell any va suposar la confirmació d’allò que ja se sabia: que la majoria de les persones que dirigien la revista s’identificaren obertament amb els postulats polítics del nacionalisme d’esquerres, ideologia que molts han mantingut fins al dia d’avui, encara que siguin pocs els que s’hagin afiliat a algun partit polític.

L’elecció de batle provocà un gran rebombori en el poble, perquè després de molts d’anys Sant Llorenç en va elegir un procedent de les classes treballadores –Ignasi Umbert–, que, a més, era socialista, cosa difícil de pair per aquells que sempre havien considerat la batlia com un patrimoni dels “senyors”. La campanya que feren per intentar evitar-ho, a base de pressions, insults, gloses, amenaces, mentides… no els va servir de res, però va fer mal, sobretot als membres de la candidatura independent que no estaven identificats amb Flor de Card. Per a la resta, als que sí hi estàvem, també va tenir conseqüències: el mes d’agost, en Guillem Quina va renunciar a l’acta de regidor i cap dels que el seguien va voler ocupar el seu lloc, així que durant tota la legislatura la coporació només va comptar amb deu regidors, en lloc dels onze que pertocaven; a mi em feren una pintada de caire racista a la façana de cameva, que no em va caure gens bé, però que tampoc em va fer canviar de postura en la meva relació amb Flor de Card; a en Guillem, feren passes per portar-lo als jutjats, per haver publicat que de tot el que estava passant en el poble alguns membres de la Corporació no n’eren aliens; finalment, per sort, la cosa no va tirar envant, però l’ensurt no ens el llevà ningú.

A part d’això, a la revista del mes de maig hi ha un article on es tracta de la primera reunió que feren l’Ajuntament, el Card, l’Escola i l’Església de cara a crear un patronat que gestionàs la futura biblioteca mossèn Salvador Galmés, que més tard veuria la llum de la mà només de l’Ajuntament.

La revista del mes d’octubre va esser important, almanco per a mi, perquè hi vaig publicar les primeres Espipellades i la primera Crònica informal –Marededéu, ja fa 38 anys!–. No reproduïré tota la Crònica perquè era massa llarga, però sí un petit paràgraf, que evidencia que ens prenguérem amb humor, no exempt d’un cert sarcasme, la fallida experiència política que havíem tengut amb l’Ajuntament: “…També digueren que comprarien un camió per a recollir els fems i que els regidors Bauzà i Femenies es cuidarien d’organitzar-ho. El secretari, que justament en aquell moment no escoltada [la realitat és que era un poc sord, el pobre] va entendre que havien acordat que un regidor menaria el camió i l’altre hi abocaria els poals. La imatge dels dos regidors recollint els fems del poble va fer que dins la Sala hi hagués un poc de lulea, impròpia de la serietat de la Casa”.

El mes de novembre dedicàrem gairebé tota la revista a l’Any Internacional de l’Infant: Portada, Editorial (Declaració dels Drets de l’Infant) i articles de Guillem Pont (Quatre mots), Pere Orpí (El dret a jugar), Antònia Servera (carta a un infant que ha de néixer), Grups d’Esplai de Mallorca (Manifest infantil), Catalina Mesquida i Ramon Lladó (La diada), Margalida Galmés i Antònia Girart (Sa fira d’Alaró) i Antoni Sansó (Un poc de crítica).

Aquell any també vaig començar a publicar portades de caràcter polític –que no reproduesc perquè eren una espècie d’endevinalla i avui, fora del context, no s’entendrien– i dibuixos de personatges locals, com els de Joan Barbot, Ignasi Umbert i Rafel Mitjanada que il·lustren aquest article.

2 comentaris a “Flor de Card 45 (VIII)

  1. “No crec que sigui el lloc més adient per explicar el meu punt de vista sobre tot el que va passar en aquelles eleccions (per ventura un altre dia ho faré)”
    T’agafam la paraula Pep. Pot ser interessant…

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
  2. M’apunto a la idea del President. Particularment, els fets del 79 m’ajuden a entendre el que suposadament degué passar el 36. La pujada d’autoritarisme, el joc brut, la manca de respecte, la rancúnia, el rebuig al joc democràtic…
    Pel que fa a la pintada i al intent/proposta posterior de plet, pot il·lustrar, tal vegada dues idees:
    a.- Ho vaig conèixer molt després, però el retrat és fidel. Es resumeix en la sentència: “Si vols conèixer com és una persona, dona-li poder”.
    b.- La segona idea, de molt més calat, qüestionaria les fonts formals. Si les meves informacions no són errades, a dia d’avui, seria impossible fer un seguiment documental oficial del fet. Ni a les informacions del jutjat ni en els acords de la Permanent es podria rastrejar el que avui, segurament, seria considerat assejament i un atemptat barroer a la llibertat d’expressió.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari