Cent vint-i-cinc anys com a municipi independent

Avui fa cent vint-i-cinc anys que Sant Llorenç va separar-se definitivament de Manacor, per tant, també en fa vint-i-cinc que celebràrem el Centenari de la nostra independència com a municipi. Aquell dia, el 3 de juliol de 1992, hi va haver festa grossa en el poble i jo en vaig fer una crònica per Flor de Card. Pels que no la llegiren o ja no se’n recorden, consider que, en una data tan assenyalada, no està malament recordar-la, encara que sigui més llarga que les que solem publicar a Card.cat. Vet-l’ací:

-Una festada, et dic que va ser una festada. Aquest pic la gent va respondre i va sortir una vetlada gairebé rodona, encara que les principals autoritats autonòmiques fossin de viatge a Sevilla.
-Com que hi havia refresc…
-No ho crec. Un dia així, tots els llorencins que s’hi senten havien de comparèixer a fer acte de presència, maldament no hi hagués hagut refresc. En aquests casos, el qui no se sent el cuquet és que és un descastat que ha perdut les senyes d’identitat.
-T’ho agafes molt seriosament…
-Sí, perquè crec que ho paga, i això que no som homo de fastuositats.
-I qui va venir de Ciutat, si els grossos eren a Sevilla?
-En Joan Simarro, en representació d’en Gabriel Cañellas, i na Maria Antònia Munar, que anava ben mudada, amb un vestit de colorins que feia joc amb les sabates i que li donava un aire com a de rumbera brasilera. Feia una plantada.
-Te la mirares bé, tu, no sé que et dirà la teva dona…
-Sí fotre! I na Jerònia també que anava vistosa. Quan va entrar a missa, en haver començat, amb aquell vestit ajustat color butà, i es va asseure a la primera fila, la dels batles, entre en Busco i n’Ignasi, et dic que feia mirera. Crec que qualcun va perdre l’oremus. No sé com és que els homes no s’atreveixen a posar-se uns jacs més fantasiosos, de daus verds i grocs, per exemple. Així, tots de gris-marengo o blau-marí, no criden gens l’atenció. L’únic que duia una corbata de flors un poc vis­tosa era n’Ignasi, però els altres pareixia que anaven vestits de ministres… De totes maneres val més deixar-ho anar i contar un poc lo que va passar, no ho trobes?
-No en mancaria d’altra.
-Devers les vuit de l’horabaixa, a la plaça de l’Ajuntament, es reberen les autoritats externes. Ja hem dit que el president del Govern, Gabriel Canellas, el del Parlament, Cristòfol Soler, el del Con­sell Insular, Joan Verger, i el Governador eren a l’Expo a fer propaganda de Mallorca… i a passejar per compte nostre, i que únicament compareixeren Joan Simarro, conseller adjunt a la Presidència, i Maria Antònia Munar, consellera de Cultura, Educació i Esports. Dels batles veïnats, encara que tots estaven convidats, només vengueren el de Manacor i el de Felanitx.
-Trob que ens feren una grosseria. El d’Artà, el de Son Servera i el de Petra, pobles que confronten amb Sant Llorenç, crec que hi havien d’haver estat.
-Però no hi eren. Tot seguit, amb l’acompanyament de la banda de música, pujaren pel carrer Major, que estava endiumenjat amb murta, mata, domassos, cossiols i banderes espanyoles, fins a l’església.
-I no n’hi havia cap de mallorquina?
-Cap ni una.
-Esperem que en fer-ne dos-cents la cosa canviï.
-En el pas que anam, podria ser ben bé que només n’hi hagués d’europees o americanes!, que en­cara seria pitjor. Arribaren a l’església un quart abans de començar i hagueren d’esperar damunt el lloc sagrat.
-Això és que feien comptes confessar-se dels pecats d’aquests cent anys…
-No hagués bastat tota la vetlada, i això que hi havia onze capellans!
-Onze!?
-Sí. Joan Font, Joan Rosselló, Ramon Lladó, Gabriel Frontera, Joan Jaume, Pere Pou, Jordi Pascual, Miquel Pascual, Miquel Febrer, Mateu Galmés i Joan Bestard.
-Això són solemnitats!
-Sí. Va ser una missa d’aquelles d’abans, amb el cor parroquial, que la va cantar en llatí –llevat del Crec-en-un-Déu–, l’altar ple de capellans, el Te-Deum i l’Oferta. Només hi mancava Rafel Umbert, el rector de Son Carrió, que hagué d’acompanyar el bisbe, i Francesc Clapés, que no va poder venir de Béjar per motius de salut. Una llàstima, perquè haguéssim fet el complet.
-I qui va fer el sermó?
-Joan Bestard, el Vicari General. Va parlar de la fe dels cristians i va acabar amb aquestes paraules:

“Germans, solament les obres poden donar credibilitat a la nostra fe. Llorencins, que la fe que avui professau en aquesta Eucaristia d’acció de gràcies, es traslluesqui en l’actuar de la vostra vida diària. Esforçau-vos per fer un poble més just, més humà, més fratern. I no oblideu mai que el “ser persones” és molt més important que el tenir coses. El que veritablement val la pena és ésser cada dia més persona amb els altres (i això és la solidaritat) i per als altres (i aixo és la fraternitat). Avui és un dia ben apropiat per a recordar i viure aquelles famoses paraules del nostre gran poeta mallorquí Mossèn Costa i Llobera: “Siau qui sou!” Jo vos dic avui lo mateix: “Siau qui sou!” Feis honor als vostres avantpassats i construiu un poble pròsper, solidari i fratern. Que així sia!”.

-Un acabatall ben rodó.
-Sí, tothom el va alabar. Després, per a l’Oferta, dos músics, dos vells, dos capellans i dos vestits de pagesos dugueren diversos dons a l’altar. Per acabar la cerimònia religiosa, com és preceptiu i tradició, visitaren la Mare de Déu Trobada.
-No es deixaren cap detall.
-Tot seguit, entre mamballetes dels expectadors, la comitiva es va dirigir a la plaça de l’Ajuntament, on havien muntat un gran escenari per poder fer el ple commemoratiu a la fresca. A la part de baix col·locaren un centenar gros de cadires –que, per cert, les havien acabades de comprar i són molt més còmodes que les plegadisses de fusta– perquè el públic no hagués d’estar dret, i et dic que no n’hi va haver per tothom, ni de molt. Pareixia aquells temps d’es cinema d’allà baix, quan la gent anava a guardar el lloc. Presidiren l’acte Joan Simarro, Maria Antònia Munar, el batle de Manacor, Gabriel Bosch, els ex-batles llorencins vius, la Corporació, el secretari, Miquel Ballester, el pregoner, Guillem Pont i el centenari, l’amo en Pere Antoni Pisca. Na Maria Bel Sancho va fer de presentadora.
-Això sí que es diu un Ple, ple!
-Sí, aquest dia no en va mancar cap ni hi va haver discussions. Pareixia una bassa d’oli.
-No passis ànsia, en haver acabat l’estiu es tornaran deixondir.
-Obrí l’acte en Guillem Pont, amb el pregó que reproduïm íntegrament:

“Bon vespre a tots.
Si he d’ésser sincer, la primera cosa a dir és que quan el Sr. Batle va tenir la deferència de convidar-me a xerrar, tot dient “et toca ” (la qual cosa agraesc), vaig haver de mirar el diccionari per tal de saber què era un pregó.
Certament en tenia una lleugera idea, ja que, de bergantell, havia seguit els pregons que abans de Setmana Santa solien fer en el convent de Felanitx. Allà, una persona de reconegut prestigi intel·lec-tual, solia lloar aspectes de la vida local mesclant-ho amb l’esperit religiós de la Setmana que havia de començar.
Posteriorment vaig conèixer la moda de fer pregó abans de l’inici de les festes patronals de diverses localitats, amb persones de mateixes característiques: reconegut prestigi intel·lectual, facilitat de paraula i dots de convenciment.
Però aquí, almanco que jo recordi, mai no s’ha fet un pregó.
Certament, encetar aquest tema, en aquest poble és un fet que m’honora doblement. Primer perquè tots ens coneixem i sabeu que no reunesc les condicions personals ni intel·lectuals que es precisen ­–d’altra banda l’oratòria és un difícil i actualment devaluat art, però altre temps molt apreciat fins al punt d’exigir continuats i penosos esforços com aquell de Demóstenes, filòsof grec que es posava una pedra davall la llengua per arribar a dominar la paraula–, i també perquè l’ocasió no pot ésser més idònia. El primer centenari de la independència administrativa d’un poble no es pot viure cada dos per tres.
Per tant, gràcies. A la comissió, al consistori i molt especialment al batle, pel convit.
No vull que aquesta crida sigui merament enunciativa dels actes a realitzar. Pretenc anar una mica més enllà.
I això no implica menyspreu pels nombroses actes, variats perquè molta és la gent que es mou i molts són els gusts dels llorencins, i que es realitzen al llarg de l’any.
Mai no m’atreviria. I encara menys si sent un vertader respecte i admiració per alguns d’ells, com és el cas de la recerca històrica realitzada per un grup de doctors de la nostra Universitat i que, sens dubte, constitueix una fita en la producció d’aplecs de monografies locals, o aquesta recordança que diven s’ha de fer al paredador mestre Antoni Garrit.
I com tots sabem, el coneixement és passa prèvia a l’estimació.
Cent anys.
És una xifra una mica màgica, potser perquè és una meta d’esperança de vida desitjada i a la qual molt poca gent pot arribar.
Cent anys.
Segons la perspectiva amb què es mirin, poden semblar una eternitat, i segons com, un alè.
Si ho miram des de molt amunt, i ho analitzam des de l’aparició de l’home sobre la Terra, cent anys representen un no-res, tretze segons d’un any.
Des de les coves de s’Homonet o el santuari de ca n’Amer als hotels de la costa, passant per la basílica de Son Peretó o la imatge romànica de la Mare de Déu Trobada i la capella de Son Vives, de la mateixa època, hi ha un munt de generacions de persones que han estimat i treballat aquesta mateixa terra llorencina. Certament cent anys són quasi res.
Però si ens fixam en les rues de l’amo en Pere Antoni, i posam en joc la imaginació, o si llegim “Flor de Card”, la contarella del capellà Capirró, ens adonarem del que són cent anys; aquests darrers cent anys que ha viscut Sant Llorenç.
Quantes coses no haurà viscut l’amo en Pere Antoni!
La gent, habitualment descalça, es desplaçava sempre a peu i treballava de sol a sol en allò que podia o sabia.
Apareixen els velocípedes, passa el primer carro de foc, s’estableixen possessions i la gent es fa petit propietari, alguns cerquen a terres americanes el benestar que no troben aquí.
La revolució del tren, pels jornals i per la facilitat del trasport, la construcció de l’Escola Nova…
L’important paper de la dona per a l’economia familiar, mercadejant amb l’aviram a foravïla o treballant a la vila, amb els moneders, amb les perles o els brobats…
El parèntesi de la guerra i la postguerra…
L’aparició de la televisió i, fonamentalment, del turisme, havien de provocar un canvi radical en els costums llorencins. Fins al punt que el Sant Llorenç d’avui res a veure té amb aquell Sant Llorenç que possibilità les primeres eixides infantils i juvenils de l’amo en Pere Antoni.
Els Beatles, els bikinis, la cultura americana… Un canvi radical, lent al principi però que augmenta fins arribar al frenesí, on l’únic que permaneix és el canvi continu.
Amb pluges d’informació, modes externes i on, segons assenyalen, encara estan per descobrir gairebé la totalitat de les eines que tindrem dins la cuina l’any 2000.
Però malgrat tot, hi ha una manera peculiar de xerrar, de pensar…, un substracte cultural que s’ha anat amuntegant al llarg de generacions, que tots hem mamat i que tamisa les noves modes i costums.
Alguns ho anomenen seny, altres idiosincràcia o manera d’ésser.
Certament som fills d’una terra, d’una llengua, d’uns costums… d’un país que conforma la nostra personalitat. Amb defectes i virtuts, però singular.
Que es caracteritza, per exemple, en la manera que tenim de distingir diferents tonalitats de blaus o de veure el color de les pedres o d’olorar el camp.
En la sensació que ens provoca el sentir la cansueta quan la mare parla o dorm un infant.
En transmetre, inconscientment, de pares a fills, uns determinats models de conducta i uns determinats valors que aquí consideram imprescindibles a diferència del que pensen a altres parts del món.
En parlar una determinada llengua, amb els missatges d’estructura mental que comporta.
En la sensació de familiaritat que tots tenim quan oïm els compassos d’una mateixa o en tastar un aguiat o una pasta feta amb saïm de porc o amb oli d’oliva.
Aquestes petites coses que ens fan ésser diferents dels alemanys o dels americans, i fins i tot dels artanencs o dels serverins.
Certament som hereus d’un patrimoni cultural, concret i determinat. Aquell que ens han facilitat els avantpassats i que tenim la obligació, el deute moral, de transmetre als nostres fills.
Amb sinceritat he de dir que tenc una certa ànsia de què les futures generacions no ens retreguin tot allò que, per obra o omissió, no hem estat capaços de conservar, de la mateixa manera que els joves alemanys demanen comptes a pares i padrins de tot allò que van consentir en temps de la guerra.
I precisament per això, he d’agrair la possibilitat d’aquest pregó, la possibilitat de poder cridar, públicament, aquesta obligació moral que tenim tots plegats de transmissió de patrimoni, entés en sentit ampli i plural.
Una possible sortida, la que em sembla més factible i pràctica, des del meu veure, passa per la planificació i disseny d’un pacte social, amb intervenció de tots els polítics i entitats, capaç de planificar i dissenyar, ara, el Sant Llorenç que volem per a l’any 2092, segon centenari de la inde-pendència administrativa.
La idea, que no té res d’original, ja és a l’aire.
Gràcies”.

-Li degueren fer moltes mamballetes…
-Sí fotre. El públic n’estava alabat. I els polítics també. Ara veurem si només apludien per vici o si agafaren la idea de fer un pacte social en defensa del nostre patrimoni cultural.
-No te’n facis moltes il·lusions…
-A continuació, Gabriel Bosch, el batle de Manacor, va agafar la paraula per recordar que abans els dos pobles eren un, i que per una família és una satisfacció veure que els fills creixen sans i no s’obliden dels majors. Sant Llorenç n’és un exemple. En aquests moments –digué– tornam caminar junts amb alegria i coratge i s’ha demostrat que els núvols només duren un instant, mentres que el sol és per a tota la vida.
-Bona metàfora per dos pobles que forçosament s’han de relacionar.
-Tot seguit, el nostre batle, Miquel Vaquer, va fer un poc d’història sobre aquests darrers cent anys i comparà les dues èpoques. Va concloure la seva intervenció amb una petita reflexió sobre la importància d’aquest dia per als llorencins.
-Va ser curtet…
-Sí, l’acte, en general, va estar molt bé i no es va fer massa llarg. Però encara no havia acabat… i ara li tocà el torn a Maria Antònia Munar, que va parlar de nacionalisme, d’autonomia, de llibertat, d’independència…, tot dient que són paraules amb molt de contingut i que els que en gaudeixen poden estar satisfets. Va citar Santa Maria de Bellver, engolida per Manacor, passà pel segle XVIII, per la independència de la parròquia i per tots els nuclis urbans del terme, felicitant tothom i encoratjant per no perdre les nostres senyes d’identitat.
-Sagrades, devia parèixer un mitin d’Unió Mallorquina, engrillonada per les urpes del Partit Popular…
-És que na Maria Antònia sap el dimoni on es colga. Saps quin mestre que ha tengut!
-Sí. Ja va ser un detall que comparegués a la festa per fer cas als llorencins en lloc d’anar-se’n a Sevilla a ballar fandangos amb en Cañellas. Aquí, a més de quedar així com Déu mana, gairebé fou la protagonista i allà només hagués fet caramull.
-Però també hi havia en Simarro…
-Sí, però per aquesta contrada no és gaire conegut. Sé cert que si demanaves a la gent a veure què li deien molts no et sabrien contestar.
-I aiximateix va xerrar bé?
-Segons el meu veure té més desenvolupat el sentit de l’humor que l’oratòria, ja que un defecte de pronunciació dificulta una mica la comprensió del que diu. Va afirmar que, tradicionalment, els enemics dels llorencins eren tres: els moros, els manacorins i el torrent…
-O ja no són el Dimoni, el Món i la Carn?
-Sí, però aquests són els de l’ànima i ell es referia als del cos.
-Ah!
-De moros ja no en queda cap, maldament aquests turistes tan torrats a vegades ho semblin; els manacorins ja no són enemics i ara caminam plegats cap a uns mateixos objectius; i el torrent, ells l’arreglaren…
-Què més volem? Si això no és Xauxa hi deu fer ben aprop!
-Va acabar citant les rotes i fent esment d’altres millores esdevingudes en el poble durant els darrers cent anys. També va estar bé i apropiat al moment.
A continuació s’entregaren plaques commemoratives a Joan Simarro, Maria Antònia Munar, Gabriel Bosch, l’amo en Pere Antoni i als batles de Sant Llorenç. A Miquel Vaquer n’hi donaren dues, una com a batle actual i una altra com a ex-batle. També obsequiaren amb un bolígraf la resta dels regidors, el secretari, Miquel Ballester, i els membres de la comissió del Centenari: Miquel Rosselló, Guillem Pont, Eduard Perales i Josep Cortès.
-Devia parèixer el Born, amb tanta gent…
-No t’encollonis, que a tu també t’hagués agradat. Acte seguit s’aixecaren drets i, amb la partitura a la mà, no fos cosa que no el sabessin, cantaren l’himne a Sant Llorenç que va compondre el mestre Sapiña.
-I els dos carrioners també cantaven!?
-Jur per aquestes que almanco movien els llavis, però no puc afirmar que de la seva boca sortís cap so, ja que era tant el barullo i tan escàs el meu sentit musical que se’m fa impossible assegurar-ho amb rotunditat. Una llàstima perquè hagués estat un moment històric.
-Un fi de festa així com cal.
-Espera, que encara no havia acabat. Els representants del Card en Festa pujaren al cadafal i, moguts per l’emoció del moment, començaren a enrevoltar amb tanta alegria i espectacularitat, que vaig passar pena que en lloc de pegar cocetes al davantal no n’arriassin qualcuna a l’os de la cama d’alguna autoritat i la fessin botir de l’escenari cap baix cul alt. Tanta sort que no fou així i que la cosa va acabar bé, però el susto no me’l llevarà ningú.
-Hagués semblat la contarella d’Els Reis, de Salvador Galmés. Hi degué haver refresc…
-Sí. L’Ajuntament n’havia preparat un poc per tots els qui en volguessin.
-Va ser una festa rodona, idò.
-Sí. Va anar molt bé. Només hi va haver tres petits detalls que s’haguessin pogut evitar, però que no enterboliren gens ni mica l’èxit de la vetlada: les absències dels batles veïnats, la manca de banderes mallorquines al carrer Major i un xiringuito de begudes que hi havia darrera la Sala, que no hi feia cap falta.
-Però això són menudències…
-Sí, ja ho he dit abans. Una vetlada digna d’esser recordada.

Fotografies:
Imatge de portada: Els sis batle que aleshores encara vivien: Nofre Soler, Tomàs Rosselló, Miquel Vaquer, Ignasi Umbert, Bartomeu Brunet i Bartomeu Pont
Imatges individuals: els autors dels diferents capítols del llibre presentant els seus treballs: Guillem Pont (Educació), Isabel Moll i Pere Sales (Població i recursos/Vida municipal), Gabriel Janer Manila (Cultura tradicional i memòria imaginària), Jaume Salas (Urbanisme), Jerònia Mesquida (La salut), Joan Domenge (Aspectes artístics), Miquel Grimalt (El medi físic), Pere Fullana (L’Església) i Pere Salvà (Població i espai).
Darrera imatge: Josep Cortès, Miquel Vaquer i Antoni Riera presentant el Llibre del Centenari

6 comentaris a “Cent vint-i-cinc anys com a municipi independent

  1. Un bon recordatori.
    Un parell de detalls:
    – Ara és impensable una festa d’aquest tipus amb un Carrer Major replè de banderes espanyoles i cap de per aquí.
    – “Una possible sortida passa per la planificació i disseny d’un pacte social, amb intervenció de tots els polítics i entitats, capaç de planificar i dissenyar, ara, el Sant Llorenç que volem per a l’any 2092”. Empermí encara esperam Guillem. Això de pactes no està precisament de moda.
    – Atenció cavallers a les cabelleres que passejaven mestre Guillem i en Mosca je je

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
    • Com diu el President, un bon -excel·lent i afinat- recordatori!.
      En Pau diu que els pactes no “estan de moda”. No sé si és del tot cert. Tots cada dia, d’una o altra manera, negociam i pactam -no ho fa ell cada dia amb les seves filles?, hahaha-. Altra qüestió és que, segurament, la disgregació, mantenir i accentuar les diferències, pugui aportar més resultats electorals.
      D’altra banda, fins a dia d’avui, els qui ostenten el poder local han demostrat que els fa vessa haver de pensar amb el Sant Llorenç del futur. I sobre tot, pànic el compromís d’haver d’assumir els pactes.

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: +1 (de 1 vot)
  2. Una vegada rellegit el pregó, haig de confessar que, si fos ara, segurament el contingut no seria gaire diferent. Encara hi crec en aquella utopia d’anar treballant un Sant Llorenç de futur que pugui superar tant els interessos electorals com les imposicions del mercat. Tanmateix en aquest disseny, si no el fem nosaltres -vull dir entre tots- el faran uns altres a la seva conveniència.
    El que si voldria canviar, si pogués, és aquella referència a la “capella de Son Vives”. Anys més tard -Gili, A. (2000) “De Santa Maria de Bellver a Sant Llorenç des Cardassar”- s’evidenciaria que tal capella segurament era un celler i que, en tot cas, l’antiga Santa Maria de Bellver estaria ubicada, fins que no es demostri el contrari, en el mateix solar de l’actual església parroquial.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
  3. Quasi tots feien la presentació amb l’ajut del retroprojector, una eina que no es pot comparar amb els ordinadors actuals però que sempre funcionava.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada