La necessitat d’aferrar-nos a alguna cosa

L’altre matí, quan duia la meva nina amb bicicleta a l’escola d’estiu, vaig trobar-me amb una tendra escena: una mare  que consolava  el seu fill, un poc commocionat per la dura visió d’un moixet esclafat al bell mig del camí del Purgatori. La mare va suposar que el nin necessitava algun tipus d’explicació per superar aquell moment i l’hi va donar ràpidament: “El moix és mort, però algun angelet baixarà i s’endurà la seva ànima al cel i allà tornarà viure”.

Desconec si aquesta família era catòlica o no, però en el fons és igual, perquè es tracta d’una explicació que molts de pares donarien, més enllà de les seves filiacions religioses (ja sigui per tradició, perquè així els ho contaren a ells…). Siguem sincers,  els éssers humans necessitam respostes, algun tipus d’explicació que ens serveixi per superar traumes i pors. I a pics poden ser d’allò més estrambòtiques i surrealistes, i ens serveixen igualment.

Com aquell nin, que necessitava sentir algun tipus d’explicació de part de la seva mare per  entendre o superar aquest impacte visual, els adults tenim necessitats similars. Què és si no la religió més que tot un compendi de respostes i explicacions als dubtes i traumes de la vida (la mort, la vida efímera, els pecats…)? Cadascuna  a la seva manera intenta donar resposta a les grans qüestions de la vida. Un servidor, escèptic reconegut,  sempre ha pensat que la religió sorgeix d’una necessitat humana de trobar respostes allà on no n’hi havia. En què ha derivat això després, ja és una altra història… Per altra banda, per aquells més terrenals i lògics va sorgir la Filosofia, que al final és tot un art que intenta també donar respostes a preguntes vitals com la vida i la mort, l’esperit i el cos o el jo interior. De nou, la recerca de respostes.

I ara que hem ben entrat al segle XXI pareix que la religió i la Filosofia ja no donen a basto i han sorgit tota una sèrie de nous corrents que intenten explicar les coses que ens costa entendre. N’hi ha per triar i donar: homeopatia, constel·lacions familiars, energies positives i negatives (jin/jan), cienciologia… Tots, més enllà de les suspicàcies que ens puguin despertar, intenten el mateix: donar respostes. I és que els humans, des de temps remots, necessitam aferrar-nos a alguna cosa.

Frase destacada:  «No crec en el més enllà però, per si de cas, m’he canviat de roba interior.» (Woody Allen, director de cinema).

6 comentaris a “La necessitat d’aferrar-nos a alguna cosa

  1. Aquesta reflexió, en temps de festes, m’ha recordat un vers del sonet del Quixot “Diálogo entre Babieca y Rocinante”: “Metafísico estáis-. Es que no como”.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
  2. “…es tracta d’una explicació que molts de pares donarien…” (?). Cas de que no li entràs per una orella i li sortís per l’altra, quin missatge va rebre l’infant?

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
    • Supòs que una espècie de consol. Després de l’impacte visual d’un moix mort, la mare li va fer imaginar que a pesar de la imatge el moix seguia viu en un altre lloc (el més enllà). Ve a ser un intent perquè el nin oblidi la imatge violenta que ha presenciat.
      Que aquesta sigui la millor fórmula, ja és un altre debat…

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)
  3. La posaré també de dita de la setmana properament però trob oportú posar aquesta reflexió en relació a a quest article que vaig fer ja que hi té molts llaços en comú:
    “L’ésser humà remet sempre més enllà de si mateix, cap a alguna cosa que no és ell, cap a qualque cosa o cap a algú, cap a un sentit. L’ésser humà es realitza a si mateix en la mesura que es transcendeix” (Viktor Frankl, neuròleg i psiquiatre austríac)

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari