Turisme (II)

Lloguer turístic i sostre de places

Seguint amb els arguments de l’escrit anterior, malgrat el franquisme, que ofegava qualsevol discrepància política, allò que importava a la immensa majoria era el canvi econòmic que s’estava produint a les Illes Balears. Amb les vacances pagades dels europeus varen aparèixer els majoristes de viatges, els famosos TTOO, que juntament amb l’extensió dels vols xàrters, començaren a oferir la possibilitat de passar uns dies, que moltes vegades arribaven als quinze, pagant als TTOO una quantitat fitxa que incloïa el vol d’anada i tornada, l’estada a l’hotel, excursions i també, molt sovint, el dinar i el sopar. Si hi afegim la diferència en el canvi de divises, això fa que aquests turistes europeus tinguin una capacitat adquisitiva molt més gran que no al seu país d’origen. Així, no era gens estrany que es produís el primer gran boom turístic.

Aquest boom no sols suposà un augment desmesurat de la capacitat d’allotjament, sinó que també va anar acompanyat d’una gran oferta de treball. La creació d’aquests nous llocs de treball va atreure molta població procedent de la Península i va donar lloc a l’accés de la dona al treball fora de casa. El turisme provocà un impacte sense precedents en la societat de les Illes Balears. La població passà de la tradicional emigració a la recepció d’immigrants. Cal fer esment aquí que molts d’aquells treballadors romangueren dissimulats en els soterranis dels hotels, cosa que representà no tan sols el lloc de treball, sinó també el lloc per viure.

Aquesta situació capgirà l’estructura de l’economia insular: l’agricultura perdé capacitat i es produí un important retrocés en el món de la indústria. Molts d’espais tradicionalment rurals es transformaren en espais destinats a l’explotació terciària. Terres abans menyspreades, sobretot les situades a zones costaneres, es revaloraren notablement, mentre que altres, situades a l’interior, anaren perdent valor. Amb aquest panorama era difícil no rebre el turisme com una benedicció, ja que molts milloraren les condicions de vida. Cal recordar també com el sector de la construcció visqué paral·lelament aquest boom.

Tot això es va fer sense tenir en compte els aspectes urbanístics i la limitació del territori, cosa que comportà la creixent especulació del sòl i un creixement conegut per tot com a balearització. Aquest fet, desencadenà una sèrie de conseqüències territorials molt negatives i va fer que aquesta dinàmica d’expansió incontrolada es començàs a qüestionar per determinats grups i ens dugués a unes reflexions que encara perduren.

Reflexions i debat que es produeix sobretot a la dècada dels 80, amb la protecció, després de molta lluita per part de grups ecologistes i partits polítics d’esquerres, de llocs emblemàtics com Sa Dragonera, es Trenc, Sa Punta de n’Amer o s’Albufera d’Alcúdia, seguint a la dècada dels 90 amb la Llei d’espais naturals i la protecció de Sa Canova, Mondragó i tants d’altres llocs.

Cal remarcar que per Reial Decret 3401/1983, s’aprovà el traspàs de competències en matèria turística de l’Estat a les Illes Balears i que de llavors hem exercit aquesta competència desenvolupant una intensa tasca normativa. Normativa que ha tingut en el seu moment un fort debat políticod; podríem recordar aquí com exemples els famosos Decrets Cladera, els Plans de Modernització i els Plans d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT) o la Llei d’allotjaments extrahotelers de 1984, primera normativa que afecta el lloguer turístic, a part de legalitzar la gran oferta clandestina d’apartaments que hi havia.

Aquestes normes augmentaren progressivament els requisits i paràmetres exigibles als nous hotels i apartaments turístics, intentant obtenir un tipus d’establiment de més qualitat i imposant restriccions a la construcció i obertura de nous establiments d’allotjament per exemple, el POOT, aprovat definitivament el 1995, estableix ja una fórmula privada per fomentar l’intercanvi de places.

Sobre el lloguer turístic, no es publica cap normativa en relació a aquesta figura fins el 1998, quan es limita aquests habitatges turístics de vacances a les unitats unifamiliars aïllades i els considera allotjaments turístics. La LGT 2/1999 regula aquests habitatges i els classifica com empreses turístiques d’allotjament. Aquesta Llei també estableix la necessitat de l’intercanvi de places i ho fa amb una sèrie de condicions: per donar d’alta una plaça és necessari donar-ne una altra de baixa i estableix una fórmula privada que permet que donant una plaça de baixa se’n poden donar dues d’alta.
Però queden excepcionats d’aquest intercanvi de places els hotels rurals, turisme d’interior i agroturisme, els habitatges turístics de vacances, establiments hotelers de quatre estrelles que estiguin oberts, com a mínim onze mesos a l’any, els hotels de cinc estrelles i els ubicats a les zones turístiques de Menorca.

La Llei també contempla que per gestionar les places donades de baixa definitiva es pot crear un organisme que estarà participat per l’administració turística competent, pel sector d’allotjament turístic i per entitats de crèdit sense finalitat de lucre. Curiosament, aquest organisme no es crea fins deu anys després de la Llei i durant aquests deu anys tan sols es pot fer l’intercanvi de places a nivell privat, utilitzant la fórmula de dues places noves per una de baixa.

El Reglament d’aquesta Llei no es fa fins al Decret 55/2005, amb l’objectiu de posar una regulació administrativa, establint que són habitatges turístics de vacances les unitats unifamiliars aïllades amb un màxim de 6 dormitoris i 12 places. Es diu que la comercialització s’efectuarà mitjançant la cessió de l’ús i gaudi de l’habitatge, considerat com una unitat indivisible; per tant, no es permet la formalització de contractes per habitacions o la coincidència d’usuaris que hagin formalitzat contractes diferents dins un habitatge. Així mateix, en aquest tipus d’allotjament, no es poden simultanejar l’ús turístic i el residencial, però aquests usos poden alternar-se i es consideren allotjaments turístics.

El mateix any s’aprova una nova Llei la 2/2005, que regula la comercialització d’estades turístiques a habitatges. Recull igualment el tema de la cessió temporal de la totalitat de l’habitatge i no es permet contractes per habitacions. Afegeix que s’han d’oferir serveis turístics a l’usuari directament o indirectament. Defineix l’habitatge unifamiliar aïllat únicament com un habitatge per parcel·la, en la qual cap de les seves parets exteriors afronti amb la paret exterior d’altre habitatge i ja no són establiments turístics. A més l’acreditació d’aquests habitatges s’ha de renovar cada sis anys.

Cal recordar també, com en els anys 90 el President Cañellas, amb l’excusa que les Illes Balears havien de ser la Califòrnia d’Europa, va fomentar les urbanitzacions i els habitatges en rústic, tot i que aquests sempre havien estat condicionats al pagès. Això, sens dubte, va fer que moltes finques passassin a mans estrangeres per construir-hi segones residències, incentivant usos residencials en el sòl rústic. Òbviament n’hi ha que són residents tot l’any, d’altres que només ho són una part, però és segur que molts d’aquests habitatges avui fan estades turístiques, digueu-ne de familiars, d’amics o per negoci.

Antoni Sansó
Assessor de Vicepresidència i Conselleria d’Innovació, Recerca i Turisme

13 pensaments a “Turisme (II)

    • La Llei està en vigor des del passat 1 d’agost i publicada al BOIB de 31 de juliol. Paciència que aquestes explicacions arribaran, però he optat per explicar primer d’on venim i és el que faig

      • Efectivament, aquesta és una de les anomalies asumides com a pròpies pels nostres legisladors: que una llei de tanta complexitat i impacte entri vigor l’endemà de la seva públicació , que fa imposible la seva lectura i aplicació pausada i, a més, en el clímax de l’activitat que es regula. No seria més lògic una vacatio legis raonable per explicar la llei tal i com ara es pretén fer? (sense perjudici d’alabar l’esforç que es va fer per a apropar el projecte a la gent amb les xerrades pels pobles)

        Però aquest desgavell s’ha accepntuat…, pocs dies després es dicta un decret llei que entraria en vigor el mateix dia de la seva publicació. De totes, aquest no és el més greu defecte d’aquesta norma… (continuarà?)

        • No és un desgavell, la Llei està en vigor i pens que ningú pot negar que aquesta no s’hagi discutit prou. Fa més d’un any, varem presentar el document de feina amb una idea clara i la necessitat de diàleg entre tots, posteriorment varem estudiar les moltissimes al·legacions i després hi ha hagut un bon debat al Parlament abans d’aprovar-se. Les lleis solen entrar en vigor després de la seva publicació al BOIB, de totes formes estaré encantat de discutir els greus defectes que dius que té la norma però me permetràs que vagi al meu ritme ja que com vaig dir al principi, per la complexitat de la Llei, necessit explicar moltes coses abans d’entrar en el debat.

  1. Sobre aquest darrer paràgraf referit “a les segones residències dels estrangers” cal dir que a Suïssa i Dinamarca per exemple es van fer interessants restriccions legals per evitar precisament la proliferació de cases d’estiu o de camp en les quals els propietaris de fora només habitaven 2 0 3 mesos a l’any. Potser hagués estat interessant gosar fer alguna cosa semblant a Mallorca.

    • Pau, estàs parlant d’Estats, no d’una comunitat com la nostra amb les competències que té, ja voldriem molts poder actuar amb més contundencia.

    • Si el problema és la massificació de cases al camp, no és necessari anar tan enfora, basta anar a la normativa pròpia de Menoría, que prohibeix les construccions en sòl rústic, i evitar excuses de què no som un Estat amb les màximes competències legislatives.

      Si el problema és “la gent de fóra”, a card.cat trobaras articlesden Pau Quina en contra de la xenofobia amb uns valors contraris a la discriminació injustificada per raó de la nacionalitat. Així i tot, l’adquisició de terrenys estratègics com s ón les illes estan subjectes a Autorització Estatal pels no-residents no-comunitaris.

      Si el problema és que al camp hi proliferen cases on no s’hi habita, supòs que el l’afegit d’estrangers o no-residents és un artifici sense més transcedència ja que la problemàtica de la vivenda desocupada no deu ser patrimoni exclusiu dels estrangers i que, potser, la futura regulació de la vivenda intentarà pal•liar.

  2. No es nega que la llei no s’ha discutit. No es nega que la llei no s’ha debatut. Al contrari, ho he alabat… una cosa és discutir i esmerar un text inicial i l’altra que, un cop es té i es publica un text definitiu (que ni el mateix dia de la votació en Plenari es sabia qué en sortiria) sigui necessari i coherent donar temps a llegir, estudiar i explicar la llei. La prova més evident d’aquesta precipitació és que el Govern, ara, dóna 15 dies a les plataformas per adaptar-se a la nova llei que ja està en vigor i que, en conseqüència, ja s’hauria d’aplicar … (no és aquesta, adaptar-se a la nova normativa, la finalitat de la vacatio legis? O és que només es perseguia el titular de la por del règim sancionador?)

    Em demanes pel gran defecte del decret llei (bàsic per a aplicar el règim sancionador a plurifamiliars): la falta absoluta de motivació del requisit esencial de qualsevol decret llei com és justificar la extraordinària i urgent necessitat de la seva regulació. Rectificar una llei aprovada poc dies abans perquè la votació d’una esmena parcial no fou la desitjada pel Govern no és, ni pot esser, una extrordinària i urgent necessitat…. La pregunta és: què va passar entre dia 31 de juliol (data de la llei) i el 4 d’agost (data del decret llei) que justificàs la extraordinària i urgent necessitat de modificar una norma amb data de quatre dies abans? Per què l’exposició de motius no ho justifica gens ni mica, ni tan sols ho intenta?

    Com a sol•licitud, m’agradaria que, quan pertoqui, s’entrés a explicar el per què de la inclusió de la Disposició Adicional 3ª que (tal i com ja va fer la DA 4 de la Llei de Turisme de 2012, llavors tan polèmica) permet excepcionar als establiments hotelers que facin millores l’aplicació dels paràmetres urbanístics. ¿No és un contrasentit, aquesta excepció, amb el necessari control de l’activitat des del punt de vista urbanístic, tal i com predica l’Exposició de Motius de la Llei 6/2017? És possible que aquesta previsió no estés inclosa en l’esborrany que fou objecte d’informació pública i al•legacions?
    Gracies 

Respon a Antoni Sansó Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.