Turisme (III): Lloguer turístic i sostre de places

El debat important sobre el tema del lloguer turístic ja es va produir amb la Llei 8/2012. Que feia aquella Llei? En primer lloc, mantenia que el lloguer turístic sols era possible a habitatges unifamiliars aïllats o aparellats i deia que eren empreses comercialitzadores d’estades turístiques en habitatges, a més d’especificar clarament la seva prohibició si es trobaven en edificis plurifamiliars o adossats sotmesos al règim de propietat horitzontal. Que deia més aquella Llei? En el termini màxim de sis mesos des de l’entrada en vigor de la Llei s’ha d’aprovar la norma de desenvolupament reglamentari per aquesta comercialització.

Hem de recordar que aquest Reglament no s’aprovà fins l’abril de 2015, 33 mesos després de l’aprovació de la Llei i poc abans de les eleccions autonòmiques, i això que el PP tenia majoria absoluta al Parlament. Aquest Reglament després de molt de debat, dins la societat i dins el Parlament, l’únic que incorporava sobre el lloguer turístic era que afegia l’habitatge unifamiliar entre mitgeres.
Amb aquella Llei i el seu posterior Reglament, es va perdre l’oportunitat de legislar bé, de posar ordre i de regular. Per què no va interessar, per què no es va fer?

Necessitam recordar el debat d’aquells anys i els problemes dins el propi PP en contra de la Llei, sobre tot dels seus batles. Polèmica i discussions a tots els mitjans en contra de prohibir les estades a plurifamiliars, pràcticament les mateixes discussions i argumentacions que hem pogut trobar avui. Bregues dins el PP, dins les patronals… que fan que el PP no vulgui donar solucions a un problema real que ja existia.

Davant aquesta problemàtica, el Govern de l’Estat, també del PP, no s’atreveix a una reforma més profunda de la LAU i fa només una petita reforma excloent del seu àmbit l’arrendament turístic, la regulació del qual remet a les Comunitats Autònomes amb competències en matèria de turisme, cosa que va trastocar clarament el que fins aleshores s’anomenava lloguer de temporada i que va fer que el mateix Conseller Delgado o Martínez, per calmar la rebel·lió dels seus batles i calmar les crítiques, afirmassin per tot, que el lloguer turístic es podria continuar fent a través de la LAU, quan això ja no era així.

Pensem que l’objecte de la reforma de la LAU el 2013, d’excloure el lloguer turístic de la llei estatal es feia per evitar el que s’ha produït i que així s’explica a l’exposició de motius quan diu: «Els darrers anys es produeix un augment cada vegada més significatiu de l’ús de l’allotjament privat per el turisme, que podria estar donant cobertura a situacions d’intrusisme i competència deslleial, que va en contra de la qualitat dels destins turístics».

Així, l’article 5 sobre arrendaments exclosos diu: «Queden exclosos de l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei: la cessió temporal d’ús de la totalitat d’un habitatge moblat i equipat en condicions d’ús immediat, comercialitzada o promocionada en canals d’oferta turística i realitzada amb finalitat lucrativa, quan estigui sotmesa a un règim específic, derivat de la normativa sectorial». Cas de les Illes Balears.

Com podem veure, el debat sobre el lloguer turístic a habitatges no es nou i avui tenim lloguer turístic a través de cinc lleis diferents. Aquesta possibilitat d’ús residencial amb finalitats turístiques, no ha anat acompanyada, com hagués estat desitjable, d’una previsió de regulació per part del planejament urbanístic territorial i municipal, per tot això aquesta situació era insostenible.

El lloguer turístic és una vesant més de l’economia, i molt més avui, on les noves tecnologies han revolucionat completament la tradicional comercialització turística, controlada fins ara pels grans TTOO, cosa que ha suposat un nou mercat d’allotjament no regulat i al marge del control de l’administració turística.
La gran revolució d’aquesta economia és oferir el que es té, ja sigui de manera legal, al·legal o il·legal. El problema de fons, és que INTERNET ha ampliat el negoci turístic a tots els nivells, aquests portals no es consideren responsables d’infraccions a tercers i això fa que el pols judicial, com veim a molts de llocs, està servit i hauria de guanyar l’equilibri i la legalitat.

Aquests portals de consum col·laboratiu entre particulars que any rera any estan creixent, generen una nova realitat que des de les administracions públiques hem de normalitzar. Aquests portals consideren que els propietaris són simplement amfitrions que desitgen allotjar dins les seves propietats a turistes a canvi d’un preu. Solen cobrar una comissió al propietari de la casa per la gestió de les vendes d’un anunci en el portal, i també cobren als clients. Des del punt de vista de la propietat, aquesta oferta comprèn una àmplia gamma de situacions, des del matrimoni jove que lloga la seva casa durant l’estiu i va a viure a casa dels pares fins a les societats que posseeixen un gran nombre d’immobles.

Aquesta tendència pot tenir efectes positius: democratització de l’accés als beneficis del turisme, no només queden en mans dels hotelers, sinó que qualsevol propietari d’un habitatge en pot treure guanys, permet una certa penetració de l’activitat turística a zones que fins ara n’havien restat al marge, com ara els pobles d’interior… però també pot tenir efectes negatius: genera un canvi de model turístic i econòmic que pot afectar el model social, accentua la saturació turística i l’augment de la pressió humana damunt el territori, el medi ambient i els recursos, intensifica els processos de gentrificació (expulsió dels residents dels centres urbans com a conseqüència de la pressió turística)…

Això ha provocat que les principals destinacions i ciutats del món hagin de repensar les seves normatives turístiques. El pis o la casa per passar uns dies o unes vacances és un producte que té cada dia més demanda i que molts de clients ja no es plantegen altres fórmules. Només una regulació clara, ens pot permetre saber del que parlam i evitar que aquest volum fora de control augmenti. I això és el que pretenem amb aquesta modificació de la Llei.

Cal tenir present que dins aquesta economia de mercat on ens movem, el futur del negoci dins habitatges residencials s’anirà consolidant, es professionalitzarà el servei i disminuiran els marges de benefici. En el futur, molts dels hotels també oferiran aquesta altra modalitat, de fet a algunes ciutats com Madrid ja es fa. També cal preveure que les webs s’especialitzaran per seguir creixen i segur que a la llarga també tindran habitacions d’hotels a la seva oferta. El model actual resultarà massa global i sortiran noves plataformes especialitzades que donaran més confiança al consumidor. Ja hi ha webs segmentades per temàtiques, per ubicació…

A més, si aspiram a un turisme de qualitat i durador, és imprescindible que tota l’oferta del mercat formi part de registres oficials, estigui regulada i s’atengui a les normatives. Per això, ja fa més d’un any, varem presentar un document de feina amb la idea i necessitat de diàleg entre tots els sectors, amb dues directrius clares que no hem modificat i que mantenim: Una era i és la necessitat de posar límit al total de places turístiques de les Illes i l’altre era i és incloure en les possibilitats de comercialització els pisos o habitatges situats a plurifamiliars.

Sempre hem dit que la regulació del lloguer turístic ha de fer compatible l’activitat econòmica del turisme amb el repartiment de la riquesa, amb el benestar social i amb la sostenibilitat territorial, i s’ha de poder adaptar a la realitat de cada illa i de cada municipi. Des del principi, hem tingut clar que aquesta regulació no podia caure en la permissivitat total (com es propugna des d’una visió ultra-liberal) ni en la prohibició (mantenint la normativa actual i no afrontar una realitat existent).

8 pensaments a “Turisme (III): Lloguer turístic i sostre de places

    • Aquestes plataformes, amb l’excusa de l’economia col·laborativa, són avui les multinacionals més rentables del turísme i no volen estar subjectes a les lleis precissament d’on fan els seus negocis i aìxò no ho podem consentir. Seguint amb una informació que dona la noticia vull dir que a Inca tenim 6 establiments d’allotjaments i 183 habitages autoritzats, a Algaida 7 establiments i 127 habitatges, a Campanet 5 establiments i 132 habitatges i a Binissalem 1 establiment i 89 habitatges. A alguns d’aquests municipis dels quals están tant preocupats inclús hi ha més oferta reglada que la que ells diuen. El que nosaltres mantenim és que tota l’oferta turística ha d’estar donada d’alta a turisme i pens que ningú avui pot discutir el contrari.

  1. Amb això dels allotjaments turístics, segons la meva opinió, tenim un dilema: d’una banda, és just que no siguin només els hotelers i els tour operators els qui majoritàriament se’n beneficiïn –a part de l’oferta complementària– i seria bo que els particulars també en treguessin algun profit; de l’altra, Mallorca no es pot vendre gairebé íntegrament al turisme, en detriment de la qualitat de vida dels illencs (carreteres col·lapsades, problemes d’aigua, de residus…), amb l’afegit que si es redueix dràsticament el lloguer a les famílies o als estudiants (perquè no poden pagar aquests preus), encara tendrem més problemes.
    No sé com solucionar-ho, però estic d’acord amb n’Antoni amb què s’ha de regular i s’ha de fer complir la llei que s’acordi, un dels punts de la qual crec que hauria de ser establir un sostre de visitants que no es pogués superar per cap motiu.

    • Totalment d’acord amb tu Pep. Alguna cosa s’havia de fer. L’únic dubte que tenc és la manera com s’ha regulat. Miam si en Toni ens ho aclareix a futurs articles i em deixa un poc més convençut perquè per ara tenc certs dubtes… encara que també he de reconèixer que encara no he entès del tot la llei.
      Hem d’anar alerta que de nou els beneficiats siguin els de sempre i els perjudicats també. Em recorda a allò de la llei territorial de les dues corterades per poder construir. Era clar que s’havia de regular però més que mirar paràmetres com evitar residències fantasmes, especulacions… es va optar per posar el límit de dues corterades. I qui pot pagar dues corterades de camp? Els de sempre. I qui no les pot pagar? També els de sempre.
      Cal anar alerta a caure en el mateix…

  2. En el penúltim paràgraf, quan es detallen les directrius clares, se n’hi ha d’afegir una de fonamental: establir un règim sancionador desproporcionat, excessiu i que falta al principi de proporcionalitat pel fet d’equiparar i no distingir aquelles diverses situacions a què fa referència el propi text de l’article (paràgraf número deu).

    Així, la llei no sap ni vol diferenciar entre els diversos supòsits que avui es donen com és aquella immobiliària (o hotel) que gestiona un centenar de pisos en aquests portals i, per contra, el particular que decideix, normalment per precarietat econòmica i a canvi de restringir la seva llibertat i intimitat, compartir ca seva amb una persona amb la què ha contactat pels mitjans moderns (que, a més, permeten deixar rastre del pagament i, en conseqüència, resta sotmès al control tributari) i que no causen cap de les molèsties que fal•laçment es citen, pel fet, precisament, de què es comparteix casa amb el mateix propietari.

    Ambdós subjectes quedaran sotmesos al mateix règim sancionador, però amb una brutal diferència. La llei preveu una reducció del 80 % de la sanció si es cedeix l’habitatge a un organisme oficial per lloguer social. Així, aquella immobiliària o hotel que, baix l’aparença de economia col•laborativa, en realitat ofereix pisos a turistes, pot acollir-se a aquesta reducció a més de cobrar el lloguer social. En canvi, qui compartia amb viatgers ca seva, amb un veritable caràcter de col•laboració i que no creava cap alteració de preus (perquè l’habitatge és ca seva i mai quedaria buit ni estaria destinat a lloguer), no es podrà beneficiar d’aquesta reducció, perquè destinar ca seva al lloguer social voldria dir quedar-se sense casa on viure.

    Així doncs, si des de la Conselleria se n’és conscient de la diversa realitat que existeix baix el nom de “economia col•laborativa” (uns cops reals, altres de fictícia), per què a la llei no es reflecteix aquesta varietat? Per què es tracta a tots com si fossin grans tenidors de vivendes buides que són objecte de especulació?

    Si la resposta és que, amb la nova normativa, aquell particular que comparteix pis podrà regular la seva situació, ja li avanço que amb les condicions legalment previstes i, sobretot, amb el cost de suposarà tramitar la declaració i el seu règim de caducitat, cap d’aquests particulars podrà, a la pràctica, compartir la seva vivenda a través de les plataformes turístiques. En canvi, als grans tenidors sí que els hi sortirà a compte tramitar la seva legalització (lògicament no és el mateix preu llogar una habitació compartint pis, que el preu de llogar tot un pis amb ús exclusiu, malgrat la sanció no ho distingeixi), deixant de banda que si els dos operen al marge de la llei, qui lloga un pis que no és la seva vivenda habitual es podrà beneficiar de la reducció del 80 %.

Respon a antoni font Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.