Avui, que comença l’escola, potser és un bon dia per parlar-ne. Per parlar de la velocitat d’alguns cotxes (pocs però perillosos) quan circulen pel carrer Mn. Salvador Galmés.

Una certesa es que nosaltres, els llorencins som una mica singulars. Tan singulars com ho son totes les altres comunitats però, tal vegada. una mica diferents. Una de les característiques, més o manco generalitzada, és la de la queixa. Basta entrar en un cafè i escoltar, o parar atenció en el que comenta la gent després de l’habitual bon dia. Normalment darrera hi ve una queixa referida al propi viure, potser una referència al temps -què, en sortirem enguany?-, als moscards, al renou…quelcom de l’àmbit general que afecta al ser particular. Un dels temes recurrents és el cas de la quantitat de trànsit, velocitat i renou que origina el carrer Mn. Salvador Galmés. El que abans era la carretera d’Artà. (Es diu «abans» perquè d’ençà de la via de circumval·lació alguns pensàvem que era «carrer» però no sabem si pel Consell és carrer o encara és carretera. Pel pel que fa als efectes expositius segurament és igual). Queixes que sempre acaben en un no res. Es que tenim la sang de peix; ens compixen i diem que plou; som granots, de sang freda…no deixen de ser expressions de queixa vers la pròpia inactivitat.

Una altre certesa es refereix a la màgica complexitat del llenguatge. La Rae, a la definició «baden» hi inclou aquestes protuberàncies de les carreteres. En temps de n’Alcover això no existia i en Moll i el Diec fan referència a «gual», però com a protuberància sinó com endinsada i referida a l’aigua. Segurament el que més s’hi assembla és el concepte de «cap-rec» que hi havia en els camins de fora vila abans de l’asfalt generalitzat. Els he sentit anomenar «turutes», «policia tumbao», «bonys»…però no he sabut trobar el mot escaient. Perquè ens entenguem, faig referència a aquests protuberàncies d’asfalt, senyalitzades amb triangles blancs que es posen a l’interior de les poblacions per limitar la velocitat dels vehicles.

Altres certeses són. Per travessar Manacor, en direcció Felanitx, n’han de botar 6 d’aquestes protuberàncies. Per travessar Felanitx, 7. Per travessar Cas Concos (800m.), també 7.

Llavors arriben els dubtes. ¿Per què a Sant Llorenç tan sols n’hi ha tres en una distància de 1500m.?. Amb la mateixa proporció que a Cas Concos, n’hi correspondrien 15!!! (i allà també és carrer-carretera)

I apareixen més dubtes, què passa realment?; despreocupació o desinterès?; perquè no es posen més o diferents controls de velocitat?, ja esta bé així?…

Sembla que un sistema eficaç és «a la llorencina», aquell aplicat a l’inici del carrer Major i que ningú acaba d’entendre: una illeta, juts una illeta, en circulació prohibida inversa.

Conclusió:

Atenent certeses i dubtes i convençut de que les queixes entre particulars, no serveixen de res es fa formalment el següent reclam a l’Ajuntament (via incidències): Que sol·liciti, implementi o gestioni algun tipus de limitadors de velocitat a la vella carretera d’Artà. I ja que hi som, als altres carrers de la localitat on hi passa gent de forma renouera i/o desfermada.

Com deia aquell, no basta tenir lleis, cal fer-les complir.

(Certeses i dubtes/1)