Sovint, com avui ha fet el polític Pablo Casado amenaçant al president de la Generalitat amb “que no li passi el mateix que Lluís Companys” i com també fan, impunement i amb el favor dels diferents governs, els qui acudeixen a manifestacions feixistes, es menysprea i es fa no res, el genocidi que portà a terme el colp d’estat del 1936. Els qui no el condemnen et diuen que exageres, “que sabràs tu del que va passar”, que hi havia dos bàndols (ells consideren els que defensaven el govern escollit a les urnes com un bàndol, i els que feren el colp d’estat com a iguals a una mateixa balança)… mentiders.

Tot seguit vull compartir amb vosaltres l’experiència que visqué la meva padrina durant el colp d’estat a Manacor i que em comptà de viva veu no fa gaire:

“Mon pare dormia després d’haver dinat i es presentaren dos feixistes, li posaren els canons de les escopetes davall la boca i el feren aixecar. Tot seguir rastrejaren per tota la casa i després se’l varen manar. De camí s’aturaren a cercar a un altre que li deien el “corder” i els se’n varen dur tots dos emmanillats cap a la presó, que llavors estava situada a on ara hi ha els jutjats al carrer Muntaner.

Jo i una amiga meva que nomia Bel vàrem partir com un llamp cap a la presó. Allò estava ple de gent per veure si podien fer res per salvar al seu familiar de l’afusellament o si més no per donar-li el darrer adéu. En arribar em digueren que món pare ja havia entrat dins la presó i que millor que no voltàssim per allà, ja estava fet.

Més tard quan jo i na Bel ja no hi érem començaren a carregar els camions de presos per dur-los a afusellar. Un dels guardes que hi havia per allà i que havia estat veïnat amb son pare de mon pare, en veure mon pare damunt el camió cap a una mort segura li va demanar “i tu a on vas?” i acte seguit li digué “au baixa” i el feu tornar entrar a la presó.

Devers les dues de la nit anà a veure mon pare i li va dir “ara t’amollaré, agafes el camí de la via i no et giris mai darrera, fes tota la via que puguis i tanca’t a dins ca teva i estàs un parell de dies sense sortir”. I això el va salvar, la resta dels presos no tengueren aquesta sort.

A son pare de mon pare que ja tenia més de 70 anys el varen tenir pres a una presó que feren per fora-vila, i el feien picar pedra. Mai oblidaré la imatge del padrí amb aquells didals de llautó.

El so dels afusellaments que feien a la muntanyeta del que ara és el Parc munícipal (lloc a on també dugueren a matar una gran quantitat de gent de Sant Llorenç) era terrible i va fer que es buidàs el carrer a on vivíem a prop de l’escola Graduada, ja que la gent no podia aguantar el terrible renou dels trons dels fusells cada dia, una vegada i una altra i una altra. Allò no es podia sofrir. No l’aixecaran no a la muntanyeta del parc, allà n’hi ha de morts!”

Na Maria, que té 96 anys però una memòria i un cap clar que ja voldríem molts de nosaltres m’ho conta capejant cada poc temps com dient “quin desastre fou allò”. Quan li deman que perquè la gent que ho va viure no ho compta m’esmenta que n’hi ha que tenen por, els feixistes de llavors segueixen passejant-se pel poble sense haver hagut de donar explicacions a ningú, les terres i béns que es llevaren als seus propietaris mai els hi han estat tornades, encara hi ha monuments feixistes i carrers que els honoren… com no han de tenir por!.

Aquells afusellats no ho foren per motius polítics ni de dretes ni d’esquerres, foren assassinats per enveja i sobretot per no voler fer costat a un dictador, perquè no eren corruptibles i perquè volien un futur millor per la seva gent que no el d’una dictadura.

En canvi encara a dia d’avui els seus familiars han d’escoltar continus menyspreus cap a aquells herois del poble que donaren la seva vida perquè tothom pogués tenir una vida millor, més justa.

I encara us demanau perquè aquella gent té por i per què vivim a una societat tan corrupta?