El toc de les hores

Resulta curiosa l’evolució de les coses (i de les idees, costums…). Enguany fa cent-deu anys que, per instàncies del vicari Lliteres, es posa un rellotge en el campanar. Segons contava el germà Clapés (es frare Migollo), tal decisió no va resultar gens fàcil puig es va topar amb l’oposició frontal dels senyors del poble. Al sentir, des de lluny, les hores, els jornalers sabien el temps que havien treballat i això tombava l’habitual i imprecís «de sol a sol».
Fa pocs dies, s’han silenciat les hores nocturnes, des de les 24:00 fins a les 6:00 del rellotge de l’església. I es que el concepte «rellotge» ha evolucionat de forma singular. Del toc de les hores de l’església -o el rellotge de butxaca d’alguns-, al rellotge de paret a cada casa, i després al de polsera i posteriorment al del telèfon mòbil.
D’altra banda ni les sensibilitats ni els costums resulten universals. Per això a alguns els molesten els galls que, de nit, canten a fora vila, a altres els molesta el renou dels cotxes al passar pels carrers i altres necessiten el renou monòton de la conversa televisiva per fer la becadeta.
Tot canvi implica adaptació.
El present comentari no implica cap tipus de valoració ni de resistencia al canvi. Es una  manera de deixar constància del fet.

Un comentari a “El toc de les hores

Deixa un comentari