Mots perduts: lluquet

Diu n’Antoni (Antoni Pasqual, Cus) que sap bé que és un lluquet, que els ha viscuts. Fins i tot en sap fer descripció de la seva el·laboració.

La cançó popular que acompanya la descripció també resulta ben interessant. Es podria parlar, aquí, de masclisme en un entorn amb predominança matriarcal?

Amb paraules de l’Alcover-Moll:
LLUQUET m.
|| 1. Tija de cànem, de caramuixa o d’altre vegetal poc consistent, que, ensofrada a un cap o a tots dos i acostada a una brasa, s’encén amb flama; cast. pajuela, aluquete. «S’amor que tenen ses dones, | la compar a un lluquet: | crema molt, fa molta cendra, | però en un instant és fred» (cançó pop. Mall.). Ulls qui parien luquets quant se comencen a encendre, Curial, iii, 22. Luquet e tea és de chich foch, Spill 10165. Prometeu, com tothom sap, fou l’inventor del lluquet: fou el primer a qui va acudir-se de calar un branquilló al Sol, Carner Bonh. 161.
|| 2. Tros de canya seca de cànem sense la capa fibrosa que la cobreix (Gir., Empordà, Men.); cast. agramiza, cañamiza.
|| 3. Trosset d’escorça de taronja o de llimona amb què es dóna gust al vi; cast. luquete.
|| 4. Ble ensofrat que es crema dins les bótes per esvair-ne les emanacions malsanes (Penedès, Priorat).
|| 5. Varietat de bolet que es fa en els alzinars i s’empra per a fer esca (Pollença); se’n diu també bolet d’esca.
|| 6. Pedreta llisa de vorera de mar (Valldemossa); cast. guija.
|| 7. En el joc d’ametletes, el quern o ametleta que està entre els querns i el joc (Manacor).
|| 8. m. i f. Persona insignificant (Alaró). Es diu especialment a infants i dones. «Ets una lluquet!»
Loc.
—a) Magre o sec com un lluquet: es diu de persona o animal molt magre.—b) D’un lluquet en fa tres berles: es diu de qui dóna molta importància a coses que no en tenen (Empordà).—c) Poder encendre un lluquet a sa cara d’algú: estar aquest molt vermell de cara, sia de vergonya, sia d’irritació (Mall.). Li haurien pogut encendre un lluquet a sa cara, Alcover Rond. i, 178.—d) Encès com un lluquet, o Més encès que un lluquet: molt irritat o sufocat (de vergonya, de passió, etc.).
Fon.:
ʎukέt (pir-or., or., Alaró, Maó, Alaior); ʎukét (occ., val., Sineu); ʎuсə́t (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx); ʎukə́t (Inca, Sineu, Llucmajor, Artà, Ciutadella, Eiv.).
Etim.:
a primera vista sembla diminutiu de lluc, però en realitat ve de l’àrab alwuqéyd, ‘ble’, ‘palleta per a encendre’ (cf. Dozy Suppl. ii, 828).

 

Deixa un comentari