Veient, un dia, Els matins de TV3, es va posar damunt la taula, tot i que no hi aprofundiren gaire, la qüestió sobre d’on provenia un sentiment tan arrelat dins la gent sobre la Unitat de la Pàtria. El tema em sembla interessant, sobretot després de veure com han reaccionat els partits autodenominats constitucionalistes –des de l’extrema dreta fins al centre-dreta–, gairebé la totalitat de la premsa escrita d’àmbit estatal, els canals de televisió –exceptuant TV3–, els intel·lectuals “de la cella”, aquells de tendència progressista que feren costat a José Luís Rodríguez Zapatero quan es va enfrontar a Mariano Rajoy, i, en general, una gran part de la societat espanyola. No som sociòleg ni antropòleg, per la qual cosa els meus coneixements sobre la matèria són totalments nuls, per això he considerat oportú fer-me públicament algunes preguntes al respecte, per si algú les sap contestar.

És possible que véngui de sis segles enrere, quan les corones de Castella i Aragó feren un cos, baix la capa dels Reis Catòlics, com asseguren alguns sectors? Podria esser, encara que som més aviat escèptic a l’hora d’acceptar que algun sentiment pugui sobreviure de manera col·lectiva després de tantes generacions.

N’hi ha que suggereixen que podria haver influït el dolor per la pèrdua de les colònies d’ultramar Cuba i Filipines, que hauria perdurat en el temps, fins i tot després de què cap dels que ho visqueren sigui encara viu. Si fos així, per què no va passar el mateix quan l’Estat espanyol va abandonar el poble saharahui, el 1975, perdent un territori que havia estat espanyol des del 1916? Perquè eren musulmans? O perquè es va fer por de l’exèrcit marroquí? O era del Front Polisari? I de Guinea Equatorial, que va esser espanyola des del 1778 fins el 1968? Tampoc no crec que, avui en dia, els espanyols estiguin gaire preocupats per la pèrdua de les colònies.

Atracant-nos un poc més en el temps, va esser l’escola franquista, amb la Formación del Espíritu Nacional que estudiàrem en el batxiller, la que va intentar ficar-nos aquest sentiment en el fons dels nostres cervellets? Això ja ho veig més possible. (I després són més o manco els mateixos els qui acusen l’escola catalana, basada en els principis de Rosa Sensat i Marta Mata, d’adoctrinar els seus alumnes!). En el meu cas, a més, record que quan vaig fer les oposicions a l’entitat financera on vaig treballar tota la vida, l’any 1976, un dels temes era els “Principios fundamentales del Movimiento“, o sigui que, tampoc no fa tants d’anys. És ver que a les escoles de Sant Llorenç i Manacor on vaig anar fins als setze anys hi havia dos aspectes que es consideraven fonamentals: la gran figura que deien que era Francisco Franco i la importància de la religió Catòlica, amb els seus exercicis espirituals, el que és conegut com el nacionalcatolicisme, però també ho és que molts dels que patírem aquell sistema educatiu no destacam, precisament, pel nostre fervor religiós ni franquista. O sigui: és probable que una gran part del sentiment de què parlam provengui de l’etapa escolar preconstitucional, però no tota, perquè molts dels que consideren que Espanya és radicalment indivisible tenen menys de 40 anys, per la qual cosa no havien nascut quan en Franco encara era viu.

On hem de gratar, idò? No ho sabria dir, però crec que no es pot descartar el paper de la premsa de tot l’estat d’àmbit general –diaris, emissores de ràdio i canals de televisió–, moltes vegades al servei d’interessos econòmics i polítics que procuren que no se sàpiguen gaire, a l’hora d’influir en l’opinió d’una gran part de la societat espanyola. Aquests dies, el diari Ara ha publicat un estudi del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya), en el qual resultava que, les darreres tres setmanes, a les tertúlies de TVE, el 97’9% dels tertulians estava en contra del “procés”, i en el canal 24h el percentatge arribava al 100%; a Atresmedia, amb Antena3, la Sexta, Onda Cero…, dels quals el Grup Planeta, obertament oposat a la independència de Catalunya –controla el 41% de les accions, a més d’esser el propietari del diari La Razón–, el percentatge era del 97’3% a Antena3 i del 77’5% a La Sexta; Prisa, patrona d’El País, Cinco Días, Cadena Ser… i també un dels majors accionistes de Santillana, la gran empresa editora de llibres de text, en mans del Banc de Santander (Botín) i Telefònica (BBVA, la Caixa…), que recolzen Juan Luís Cebrián sempre que faci costat al Partit Popular, de la mà de Soraya Sáenz de Santamaria (qui l’ha vist i qui el veu ara, a El País, un dels grans referents de la Transició!); o Mediaset, el grup que controla Mediaset Investment (41%) i Prisa (17%), que encapçala l’audiència televisiva, propietari, entre d’altres, de Telecinco –amb programes que no destaquen, precisament, pel seu alt nivell formatiu– i Cuatro, a més del Canal+. A l’esmentat estudi, a les tertúlies de Telencinco –la d’Ana Rosa Quintana és de les més vistes–, el 100% dels tertulians era contrari al “procés”, o sigui, en tres setmanes no hi va sortir cap persona (polític, periodista, expert, famós…) que estàs al costat de la versió del Parlament de Catalunya. Com a contrapartida, a TV3 hi va haver un 55’4% d’opinions afirmant que el referèndum era legal i legítim, mentres que el 38’6% negaven les dues coses. O sigui, que TV3 és la que manipula i les altres són les imparcials, no?

En fi, sigui culpa dels Reis Catòlics, de la pèrdua de Cuba, de l’escola franquista, dels mitjans de comunicació d’àmbit estatal o anau a sebre de qui, la realitat és que els postulats de la Sagrada unidad de la Patria i de la Unidad de destino en lo universal segueixen ben vius dins la majoria de la societat espanyola. Que deu esser ver allò de què aquell home ho va deixar tot atado y bién atado?

Imatges: destacada, de Google; mapa d’Espanya de 1852; gràfic publicat a l’Ara