Avui, 21 de desembre, es celebrava la festivitat de Sant Tomàs apòstol, ara resituada el 3 de juliol en el nou santoral que sorgí de la reforma del Concili Vaticà II.
Aquesta festa, coincidia, més o manco, amb el solstici d’hivern, el moment en què la claror comença a avançar en detriment de la fosca.
Aquest dia el Sol regna nou hores i cinquanta minuts, i a partir de llavors, minut a minut, dia a dia, esgarraparà moments
a l’obscuritat fins que a l’equinocci del mes de març s’igualarà el dia i la nit.
Sant Tomàs, anomenat Dídim, el Bessó, fou l’apòstol que necessità veure per creure. Aquell que posà el dit a la llaga del costat de Jesús ressusscitat. És el patró dels arquitectes i dels geòmetres.
Tal dia com avui començaven les fires i els mercats que rebien el nom del sant. Eren els llocs on es podia trobar torró, neules, fruits secs, endiots, galls i porcelles, viandes per poder celebrar el Nadal. El refranyer ens ho recorda: “Per Sant Tomàs, agafa la porcella pel nas”.
Temps de fred, de canvi d’estació: “Per Sant Tomàs, comença l’hivernàs”.
(La imatge que acompanya aquest article és un detall d’una obra de Caravaggio extreta de www.flickr.com )