Mots perduts: safalcar

En Jaume “Garbeta” i n’Antoni “Cus”, a la taula del cafè, parlaven de feines ben festes, del contum (també perdut), de mostrar orgull d’una feina ben feta. El tema era relatiu al segar (tot recordant, en Jaume, una contarella de mon pare)  i de com, temps enrere, ordenaven les gavelles i les garbes… I va ser així, que en la conversa, de forma natural, apareguè el mot.Quan vaig demanar un paper i bolígraf a na Margarida, per esciure’l, es sorprengueren: -no el sabies a n’aquest?, -no potser mai!. Amb el fet d’esciure’l vaig mostrar el llautó. No, no el recordava

SAFALCAR v. tr.
|| 1. Estrènyer la manada de cereal segat i fermar-la amb un bri o dos per subjectar-la (Mall.). «Segadores he llogades | i encara n’he de llogar; | ses que amb mi voldran segar, | vui que sapin safalcar | de dretes i d’acotades; | ja aniran emmidonades | en haver d’anar a ballar» (cançó pop. Mall.). «Ella sega un bri dos brins | i no los sap safalcar; | ell se devia pensar | que ses messes d’es segar | era haver-les amb fadrins» (cançó pop. Mall.). Quin segador devia sefalcar aquell sembrat, Riber Sol ixent 128.
|| 2. fig. Menjar molt (Mall.). «Saps que safalca, aquest!»
|| 3. fig. Dominar, vèncer (Mall.). Encara que es creya que el safalcaria com an els altres, Alcover Rond. i, 9.
Fon.:
səfəɫká, səfəɫсá (mall.).
Etim.:
del llatí *subfalcare, ‘posar sota la falç’.

 

Deixa un comentari