Siau qui sou

L’any 1906, Miquel Costa i Llobera va voler retre un homenatge a Horaci dedicant-li setze composicions poètiques, que va titular Horacianes. A una d’elles, la XII, que va dedicar i titular Als joves, s’inclou la famosa sentència siau qui sou, recuperada l’any 1980 per Guillem d’Efak, quan va estrenar una rapsòdia històrica amb el mateix títol, a la qual hi va posar música el també manacorí Antoni Parera Fons.

El poema, a més d’instar els joves a esser fidels a la terra i a les tradicions mallorquines, els recomana que s’allunyin de “buidors lluentes, de la coloraina i l’oripell, pomposos tresors de la misèria“, per això he considerat que podia anar bé com introducció a una petita reflexió sobre màsters i llibres.

Quin interès tenia Cristina Cifuentes en presumir d’un màster que sembla evident que no havia cursat? Ja era consellera del Partit Popular, per la qual cosa, com s’ha demostrat, tenia al davant una carrera política d’èxit, que, en acabar, li serviria per col·locar-se d’assessora de qualsevol empresa, o ministeri, o el que sigui, com havien fet molts dels polítics del PP i el PSOE. Llavors, quin sentit tenia inflar artificialment el seu currículum amb estudis que sembla evident que no va cursar?

D’altra banda, Pablo Casado, del mateix partit, presumeix d’un màster que incloïa 22 assignatures, de les quals n’hi convalidaren 18 i per a les altres quatre no va anar mai a classe: les va “aprovar” presentant només quatre treballs. Quins coneixements li va aportar aquest suposat màster, al qual no va assistir? També assegura que va cursar un postgrau a la universitat de Harvard (que solen tenir una durada de dos anys), quan en realitat el va aconseguir en un curset de quatre dies a Madrid, i els quatre dies no són en sentit figurat, sinó de dilluns a dijous. Per acabar-ho d’arrodonir, assegura que va esser visiting professor a Georgetown (professor universitari que imparteix classes a un altre centre com a mínim durant mig any), quan l’únic que consta és que hi va fer una conferència!

Passant a la literatura, és molt llarga la llista dels famosos que han publicat llibres sense haver-ne redactat una línia: Boris Izaguirre va escriure el de Belén Esteban (dels quals, poca broma, en un mes en va vendre més de 100.000 exemplars); Miguel Ángel Ordóñez, periodista, el de Julián Muñoz; Francisco Aguado, també periodista, el que s’atribuí David Bisbal; Jaime Royo, escriptor, és l’autor del llibre que va signar El Cordobés; Sabor a hiel, el que teòricament havia escrit Ana Rosa Quintana, finalment fou retirat del mercat per Planeta quan es va demostrar que era un espectacular plagi de Mujeres de ojos grandes, d’Ángeles Mastretta. Podríem seguir, però no crec que faci falta.

Per què tota aquesta gent –i molta altra que no sabem– tenia tant d’interès en presumir de coses que no havien fet? Necessitaven els dobbers que els han proporcionat els títols o els llibres per poder mantenir un determinat estatus social? Valia la pena tot l’engany per passar per mentiders davant tothom? No estan empegueïts de què la gent honrada els miri de través? No ho sé, però al final només han quedat com uns lladres de coneixement o lladres de paraules. M’estim més seguir el consell d’en Costa quan deia: Siau qui sou.

Un comentari a “Siau qui sou

  1. Molt bona reflexió, la teva, Pep. La figurera tanmateix, a la llarga, mostra els garrons, per molt bon calçat que es porti. Això no et passarà mai a tu. Salut, i enhorabona! Biel.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari