Mots perduts: cernir / cendre

Tal vegada per identificació d’acció, després de sorgir l’ererar ja comentat, es va esmentar el mot cernir. La recerca va resultar ben interessant i ens porta a la suposició que, tal sevada, les llengües són com les persones, si es freguen, es condicionen. 

CERNIR v. tr. 
Cendre (Tortosa). Una griva pera cernir farina, doc. a. 1459 (Rom. xvii, 200).
Fon.: 
seɾní (Tortosa).

1. CENDRE (o cenre cerndre). v. 
|| 1. tr. Fer passar pel sedàs una matèria pulverulenta (especialment farina o sorra) per a separar-ne les impureses; cast. cerner. 
|| 2. intr. Ploviscar a gotetes molt menudes (Alacant); cast. cerner harina. 
|| 3. intr. Rodar mal assentada una roda per estar mal centrada (Manacor). «Aquesta roda cern».
Loc.
—a) Cendre sempre amb el mateix sedàs: parlar sempre de la mateixa cosa (Palma).—b) No cendre de son sedàs: no tenir serenitat, estar molt trastornat, sia d’excés de goig, sia de temor (Manacor).—c) Esser cernut amb sa barrera: esser molt comunot, sense refinament (Mall.). «Noltros de fora-vila som cernuts amb sa barrera».
Fon.: 
séndɾə (or., bal.); séndɾe (occ.); sέndɾe (val., Fraga); sénrə (mall.).
Conjug.: 
regular segons el model de perdre, però tenint en compte que en tots els temps del verb el radical és cern-, amb excepció del futur i del condicional, que es conjuguen amb el radical cendr-. L’ortografia oficial ha salvat aquesta irregularitat, adoptant la forma d’infinitiu c

(Imatge de Google)

Deixa un comentari