Mots perduts: malavejar

Es una paraula que no és perduda encara del tot. Algunes persones d’edat encara l’utilitzen en el sentit assenyalat en l’últim apartat.
Procurar substitueix, avui, el malavejar d’abans. La llengua com tot el que és viu, evoluciona i canvia…

MALAVEJAR v. intr. o tr. 
|| 1. intr. ant. Estar malalt. Sempre fo malalte, e no malauejà sino VIII dies, e a cap dels VIII dies el murí, Jaume I, Cròn. 92. Començà a malauejar de refredament, Muntaner Cròn., c. 143.
|| 2. a) intr. Bellugar-se, remoure coses; moure’s d’un lloc a l’altre (men.); cast. rebullirse, trastear, removerse. Tres coses fan hom tost gras: bufar en foc, gardar abeyles e maleueiar en rabost, Libre de tres, no 19. Malavetja qui malavetja i prova qui prova claus, sant Pere no pogué obrir ses portes, Camps Folkl. ii, 24. «No malavegis tant!»: ho diuen a un que es mou massa, per exemple a un malalt que no està quiet dins el llit (Men.).—b) tr. Remoure, remenar (Mall., Men.); cast. remover. «Vós sou pare de la nau, | los vostros fills mercadegen; | los abres tant malavegen | que sa fruita és verda i cau» (cançó pop. Llucmajor).
|| 3. intr. Feinejar, treballotejar (Eiv.); cast. ajetrear. 
|| 4. intr. o tr. Esforçar-se, procurar (Mall.); cast. procurar. Es batles haurien de malavetjar a replegar-ho tot, Ignor. 38. He malavetjat estimar-te de bon de veres, Alcover Cont. 30. «Criada la vui, criada, | i criada la festeig; | criada la malaveig, | perquè criada m’agrada» (cançó pop. Mall.).
Fon.: 
mələvəʤá (bal.).
Etim.: 
del llatí vulgar *male-habitidiare, mat. sign., derivat de male habĭtus ‘malalt’ (cf. Rom. xxxvii, 306, i Spitzer Kat. Etym. 30).

Un comentari a “Mots perduts: malavejar

Deixa un comentari