Mots perduts: ferum

Es un mot no gaire comú en la parla habitual, però si es fa present, adesiara, en alguns escrits.
En tot cas, el que s’ha perdut és la ferum que feia la vila abans de la generalització dels “cuartos de banyo” i de la canalització de les aigues brutes. L’olor, la mala olor, la pudor, la ferum que hi havia abans, a final dels anys seixanta, quan qui més qui manco tenia un clot negre obert, engreixava el porc de les matances en una soll en el cul del corral i, amés, hi tenia la boal.

L’olfacte és un dels sentits més desconeguts i complexos. Segons conten, a més de ser el sentit amb la memòria més llarga, disposa d’una singular habilitat selectiva. Es a dir hom s’acostuma a una determinada olor que deixa de percebre, sense que minvi la capacitat de descriminació de les altres olors.
Ara, a vegades, quan casualment es passa no gaire lluny d’una soll descuidada, apareix aquella ferum dels corrals de la nostra infantesa.
N’Antoni “Cus” de jove feia de barber i l’altre dia, recordava no sols la olor ambiental del poble, sinó també la de les persones que, es rentaven a redols i en un ribell quan podien.

FERUM FARUM f. 
|| 1. Olor d’animal, especialment dels animals salvatges o de caça (Cerdanya) o dels que estan en corral o altre lloc tancat (Maestr.); cast. rastro, olor. «Aquest gos sent la ferum de la llebre».
|| 2. Pudor; olor dolenta, especialment de coses brutes, podrides, cremades (Ripoll, Barc., Tarr., Ll., Urgell, Cast.); cast. husmo, hedor. Arrufà el nas, com si sentís farum de socarrim, Oller Rur. Urb. 97. L’havia sospitat per la ferum, que sempre se li sentia, de quitrà i d’arengades podrides, Ruyra Pinya, i, 19.
|| 3. Olor en general, dolenta o bona (Empordà, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Valls); cast. olor, tufo, perfume. Atret per la dolça farum que d’ells s’escampava,Pous Empord. 6. «A la cuina es sent una ferum de bona minestra!»
|| 4. fig. Indicis d’una cosa; cast. husmo. «Això em fa ferum que ens preparen una jugada». «Els conspiradors es reunien en secret, però la policia en va sentir la ferum».
Fon.: 
fəɾúm (or.); faɾúm (occ., Maestr., Cast.); foɾúm (Cullera).
Sinòn.:
— || 1, rastre;— || 2, fetor, pudor;— || 3, 4, olor, sentor, flaire.
Etim.: 
del llatí vulgar ferūmen, ‘rastre de fera’ (cf. la variant ferāmen que ha donat origen al català feram).

2. PUDOR f. 
|| 1. Mala olor; cast. hedor. Que hom tema a sofferir les pudors qui seran en infern, Llull Felix, pt. viii, c. 15. Era tan gran la pudor que ‘ls daua aquela mort del bestiar, que… els se reteren per catius, Jaume I, Cròn. 202. Sí que la pudor n’és anada devant Déus, Muntaner Cròn., c. 287. Axí com l’hom que viu en galera, | que ja pudor l’és olor falaguera, Ausiàs March cxiii. 
|| 2. fig. Fer pudor de tal o tal cosa: tenir semblança o donar indicis d’esser tal o tal cosa.
|| 3. fig. Fer pudor a algú, tal o tal cosa: ofendre’l, molestar-lo, fer-li fàstic.
|| 4. Una pudor: molt, gran quantitat (Pont de S.). «A la plaça hi ha una pudor de dones»: hi ha una multitud de dones.
Loc.

Fer com la pudor, que per tot se fica: esser molt aficadís, anar d’ací d’allà contínuament, deixar-se veure molt i per molts llocs.
Refr.
—a) «Allà on hi ha amor, no hi ha pudor»: significa que l’amor supera totes les dificultats (Mall.).—b) «Qui sempre fa olor, fa pudor»: vol dir que els qui es perfumen molt, arriben a donar molèstia o fàstic.
Fon.: 
puðó (or., occ., bal.); puðóɾ (val.); puðú (Ross.).
Intens.: 
pudoreta, pudorassa, pudorota.
Etim.: 
del llatí putōre, mat. sign.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada